cultura

Segon de 2a era

El festival, amb un públic jove, també va tenir moments de musicalitat política: “Independència”

Hi ha una modernitat que carrega molt perquè desqualifica allò del qual no té domini. Quan una sèrie d'avançats o privilegiats del país van poder assistir al festival britànic de l'illa de Wight, van fer els seus comentaris de menysteniment dels canets històrics: que si els músics que no sabien tocar, que si aquells festivals ja estaven fora de temps. Esnobisme de pa sucat amb oli. Bé, tots no van tenir aquesta actitud, Pau Riba, que va ser al festival de l'illa el 1970, va ser l' impulsor del Canet de 1978.

Ara, en la nova etapa del Canet, concretament el segon festival de la segona era, han tornat els saberuts que qualifiquen el festival de trobada de la nostàlgia. No ho semblava acabades d'obrir les portes a les dues de la tarda sota un sol de justícia. Un públic intergeneracional, la majoria del qual poc podia sentir el cuquet del temps passat, atès que no havia nascut. Potser la nostàlgia seria per als pares, que també n'hi havia que tornaven a trepitjar el mateix prat 40 anys després.

Tothom content

Però de sang nova n'hi va haver només d'esclatar el festival. Puntuament, a les quatre de la tarda Pablo & The Appleheads i, tres quarts d'hora després, Lausana. De moment, tothom content. Inclosos els comerciants de Canet, que al llarg del recorregut del Pla d'en Sala oferien tota mena de viandes i beuratges. De nostàlgia, cap ni una, les xistorres eren ben contemporànies, i si més no les feien passar com del dia. Si abans hi havia una Joan Baez, el públic rebia amb aplaudiments i crits de beneplàcit la veu i la guitarra de Bikimel.

L'arribada de Cris Juanico va coincidir amb la d'una recuperadora brisa, que és el que més s'agraeix en una mena de festival en què la flaire de suor és la més habitual, a diferència de la primera època, en què les olors eren de naturalesa més variada i donaven identitat al festival.

I sobre qüestions identitàries cal remarcar que si es tracta d'un festival sense marcat contingut ideològic la pràctica totalitat de banderes que feien onejar els joves eren independentistes. Totes, no, no exagerem. En Rubén, un jove que es va presentar com a anarcosindicalista, lluïa la bandera zapatista: negre amb una estrella al bell mig. Canet 15 no va defraudar, però els comentaris dels assistents ho deixaven clar. “Hi ha menys gens que l'any passat per les cues i una mica de caos que hi va haver”, va dir una jove parella que mostrava el consens que havia tingut per triar la tovallola que es va endur per seure. Potser el signe d'identitat entre una multitud unificada per la calça curta i la samarreta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.