Aterratge forçós

Aterratge forçós però sense traumes. Aquest és el repte de la companyia Vol-Ras que el maig passat anunciava que s'acomiadava de la carretera. De fet, el grup manté actuacions fins al gener però ahir mateix ja subhastaven bona part del material, com ara focus, vestuari i alguns elements d'atrezzo. En els 5 dies, han passat unes 250 persones i ahir “més que una subhasta va ser una performace” deia satisfet Joan Sagalés que no va voler concretar la suma recaptada en aquesta acció. La companyia ja ha acordat amb l'Institut del Teatre la cessió dels seus arxius així com l'adquisició d'algun dels elements més característics que es conservaran en el fons del Museu d'Arts Escèniques (MAE). A Barcelona, faran una funció doble de comiat a mitjans de desembre. Ahir van voler que el material que ha fet vida amb ells durant aquests 35 anys d'història, tinguin una segona oportunitat, sigui dins d'una sala emergent, per a joves grups, o per a amateurs. Però que aquesta altra vida continuï, a poder ser, respirant teatre.

Joan Sagalés i Joan Faneca són Vol-Ras. Des del 1979. Van néixer pràcticament alhora que altres grups com Tricicle, també germans en l'art del mim. Van coincidir a El Timbal on els dos Joan eren els professors i els de Tricicle, els alumnes. El repte del duet (que s'han presentat sovint sent tres actors a escena), de 62 anys, és seguir actius al camp escènic. Joan Faneca té clar que “un actor no es jubila mentre hi hagi una oportunitat d'afrontar un projecte”. De la mateixa manera pensa en Sagalés, tot i que admet que pot ser difícil poder mantenir-se com a actors perquè ja estan molt identificats en el camp del mim i és desconeguda la seva capacitat com a actors amb text.

Durant aquesta setmana, han estat múltiples els perfils de persones que s'han interessat per algun dels elements de la companyia: des de membres de sales professionals a, fins i tot, algun jubilat amb ganes de fer el curiós. El que interessa més, admet Sagalés, són els focus i la part elèctrica, que és el que se subhasta entre una desena de pretendents. El vestuari, així com el desplegament de perruques i de barrets immens, són elements que, si es té al cap un projecte concret, pot tenir sortida. Pel que fa als elements, hi ha un magnetisme que fa que els visitants vulguin quedar-se un element.

El patrimoni més gros de la companyia és el local, ara de propietat, al carrer Salvà, 86-88 de Barcelona, al Poble-sec. Els hi agrada dir que és la sala d'assaig privada millor equipada de Barcelona, amb un escenari quadrat d'onze metres per costat i una entrada amb accés de camioneta per a carregar material còmodament. Els hi agradaria que el local se'l pogués quedar algú que li seguís donant una vessant cultural. Però admeten que ja han rebut sol·licituds d'immobiliàries per a construir-hi habitatges.

Per què pleguen? Vol-Ras és una companyia netament de bolos. En no disposar de sala a Barcelona on poder fer temporada el seu mercat han estat les actuacions arreu de l'estat i, puntualment per Europa i l'Amèrica Llatina. Els últims anys, han patit la destrucció dels circuïts. Posen d'exemple el cas de València on hi havia una xarxa de 62 teatres. Des que la Generalitat Valenciana va deixar d'apostar-hi, han quedat els 7 que van començar. El panorama es repeteix arreu de l'Estat i també a Catalunya, “de fet, mai hi ha hagut un veritable circuït”, comenta Sagalés. Perquè això porta implícit una certa decisió de la institució supramunicipal a imposar un criteri.

Durant anys, com a membres de Ciatre, els de Vol-Ras demanaven que augmentessin els contractes programes a tres anys per a companyies. Certament, aquest any s'ha donat suport a moltes més companyies però han caigut algunes d'històriques, com ara Vol-Ras, que ha estat el toc definitiu. La companyia “que treballa per l'excel·lència” no pot plantejar-se crear un muntatge cada 3 mesos. Necessiten de 5 a 9 mesos per a crear un muntatge que després tenia una durada d'explotació d'uns dos anys.

Avui no hi ha suficients teatres disposats a pagar caixets. Han provat, puntualment, anar a taquillatge i han comprès que no és sostenible: “On, fa una anys deixàvem gent fora, ara ens feliciten si omplim 100 de les 400 butaques.” I és que les gires molt finançades per administracions supramunicipals, permetia vendre entrades a 3 euros; ara posar-los a 15 sembla un preu impossible. Més, quan la situació econòmica individual és més migrada que en èpoques de vaques grasses.

Vol-Ras ha decidit aterrar pacíficament. No té necessitat d'arriscar-se a què estimbin el seu aparell de creació. Si no poden treballar amb uns mínims de qualitat, prefereixen renunciar-hi. Hi perdrà el seu públic (que encara els recorda) i també algun humorista o creador publicitari que s'inspirava en la seva fàbrica d'idees per lluir amb un original gag que reproduïen a la tele. Vol-Ras volia superar el personatge Bip de Marcel Marceu. Poden dir amb orgull que han volat molt més alt.