Cultura

música

Això és espectacle

«Sort que he vingut amb el meu fill, jo sol no ho hauria aguantat», deia un pare a la sortida del concert de Green Day al Palau Sant Jordi. Però no era un pare qualsevol atenent els capricis del seu xaval. Era en Xavi Garatge, encarregat durant molts anys de la sala Garatge Club, espai per on va passar la banda d'Oakland l'any 1994 tocant davant d'un centenar d'espectadors i, per tant, testimoni directe de quan el grup californià era una banda que podia enquadrar-se dins d'uns paràmetres propers al hardcore i al punk. Per sobreviure, els Green Day saben que han de mantenir un públic constantment rejovenit encara que això signifiqui haver de sacrificar els seguidors de la vella escola.

Però potser no calia arribar tan lluny i oferir concerts com el de dijous passat, que en els seus punts àlgids podia fins i tot fer ruboritzar la cresta més erecta: sortir amb una mànega a mullar el públic com qui rega les plantes; fer sortir un senyor disfressat de conill de color rosa fent-se el borratxo i ballant YMCA dels Village People; convidar a pujar un parell de persones del públic perquè es llancessin a la piscina de braços, i utilitzar tota la pirotècnia possible (foc, explosions, cortines d'espurnes...) a tort i a dret. I això només va ser a les quatre primeres cançons. El problema més greu que el grup va arrossegar tota la nit va ser la repetició constant dels mateixos trucs escènics (amb altres afegits com llançar samarretes amb un bazuca, tirar paper higiènic i convidar una noia a destrossar una cançó sencera) trencant l'element sorpresa necessari per a aquesta mena d'espectacles visuals i caient en la repetició sense mesura de clixés i tòpics.

El grup pot ser conscient de la baixa edat del seu públic (el concert va començar a un quart de nou i a quarts d'onze ja tothom feia el camí de tornada a casa), però no per això calia tractar-los amb l'infantilisme que suposa fer-los participar constantment en «eos» i «oé, oé, oé» en cada cançó, trencant el ritme de l'actuació i allargant innecessàriament el concert. Una cosa és buscar la col·laboració del públic en moments puntuals i, fins i tot, interrompre Boulevard of broken dreams per interessar-se per l'estat d'un espectador aixafat entre la multitud, i una altra de ben diferent, excedir-se en recursos fàcils per tal posar-se a la butxaca un públic que, sigui com sigui, ja venia amb ganes. És a dir: els Green Day del segle XXI estan més a prop dels Toy Dolls que no pas de The Clash.

Acompanyats per un guitarra de suport, un teclista, un saxo i un multinstrumentista que tant tocava els bongos com feia cors o tocava la guitarra, els Green Day no van acabar d'omplir el Sant Jordi (unes 9.000 persones) i van demostrar ser molt més efectius quan van atacar dos clàssics de la primera època –Basket case i She– sense cap parafernàlia que tallés el ritme. Punk rock urgent, ràpid i concís que va quedar com un miratge eclipsat per enlluernadores explosions, confeti, disfresses, salts i carreres.

Lloc i dia: Palau Sant Jordi. 1 d'octubre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.