Estimada Nat
“La vida quotidiana ens volia arramblar a la primera cantonada, però el nostre desig era massa fort i ens catapultava cap a un cel morat, ni que fos un rectangle al capdamunt d'un celobert perfumat de roba estesa. Costaria poc ser feliç quan se'n tenien tantes ganes, i al final un bes ens emborratxaria i acabaríem de segellar el pacte amb gust de pintallavis.” (Aquí hi ha el meu pintallavis, Natàlia Molero).
AMIGA, així en majúscules, com tu mateixa et definies en el teu compte de Twitter, amiga per sobre de tot. Aquestes són les línies que mai t'hagués volgut escriure, en aquest espai que tan bé dominaves ara m'he d'acomiadar, per això et prenc les darreres línies d'una de les teves narracions. Fa molts anys, quan ens vàrem conèixer, vàrem quedar unides per una amistat, m'agraïes, en una de les teves dedicatòries, haver-te donat la mà, i per sempre més tindràs la meva mà estesa allà on siguis.
En la mort d'una amiga, mare, filla, no hi ha consol possible, una part de nosaltres ha estat arrabassada dolorosament, silenciosament, però és molt més el que ens has deixat que el que la mort s'ha emportat. La teva elegància en el fer i l'estar, en l'escriure i el llegir, en el gust pel bon cinema, per la música i per la taula. La fina ironia i el somriure transmès en tot moment, l'ocurrència de la intel·ligència, l'anècdota adornada pel somriure permanent i la capacitat per omplir qualsevol lloc on et trobessis. La indiferència ha estat totalment dissociativa de la teva personalitat.
Podries haver estat la parisenca perfecta però per sort nostra vares ser la gironina ideal, enamorada de la teva ciutat i de la seva gent, i de les teves amigues i amics. Portant sempre al cor Montgó i l'Escala. L'elegància es té i es gaudeix i en això has estat la millor mostra.
Com deies en un dels teus darrers articles, no han entès res, però estigues amatent que de la seva incomprensió s'esdevindrà possible el que sempre havies desitjat, quantes vegades ho havíem debatut i tan lluny semblava, i tan a prop sembla estar. Aviat, estimada Nat, haurem fet un pas més perquè aquest país que tan estimaves recuperi la llibertat, malgrat que en l'absència de la teva obstinada intel·ligència tots serem menys lliures.
Això i molt més ens has regalat a l'Albert, a mi i a tots aquells que t'hem estimat i que et portarem al cor i en el record. Tenies raó, Natàlia, ens faltava un darrer sopar, però el farem i tornarem a brindar per tots nosaltres, fins aleshores el teu pintallavis continuarà entre nosaltres. Et trobarem a faltar molt. T'estimem.
“La matèria torna a la matèria, i del fet no queden sinó unes llàgrimes a data fixa, la pietat oficial d'unes paraules.” (Miratge a Citerea, Espriu).
