El cronista ‘hooligan'

La Crònica de Ramon Muntaner s'obre amb una curiosa confessió de l'autor: un vell prohom vestit de blanc se li va aparèixer en somnis i li va dir que era voluntat de Déu que relatés les experiències meravelloses que havia viscut al servei dels reis catalanoaragonesos. Muntaner va ser un hooligan de la Corona d'Aragó. I amb aquest apassionament desaforat va escriure la seva història, un creuament de novel·la, autobiografia i visió idealitzada. És a dir, que hi va posar més pa que formatge.

“És molt fanfarró. I un integrista. Parla dels catalans com si fos el poble escollit, els millors del món. A la resta, els té per res”, exclama l'historiador Stefano Maria Cingolani, el comissari de l'exposició El temps dels almogàvers. La crònica de Ramon Muntaner, que es pot visitar fins al 23 de novembre al Museu d'Història de Catalunya en el marc del programa d'actes commemoratius del 750 aniversari del naixement d'aquest personatge tan fascinant com enigmàtic.

Una figura amb llums i ombres, precisa Cingolani, un italià establert des de fa una pila d'anys a Catalunya, amb moltíssims coneixements del nostre passat medieval, autor de biografies de Jaume I, de Pere el Gran i ara també de Muntaner. Llibre –tot just l'acaba d'editar l'editorial Base: Vida, viatges i relats de Ramon Muntaner– i mostra –ha estat organitzada juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes i a partir del desembre recorrerà tot el territori– s'han conxorxat per aportar una “reflexió crítica” de l'autor d'una de les obres més notables de la historiografia europea medieval.

El que no es pot negar és que va tenir una vida de pel·lícula. Nascut a Peralada el 1265, era un marrec quan el seu pare, un negociant adinerat, va acollir a casa seva el rei Jaume I. Aquella visita li va despertar un fervor desbocat per la reialesa. “Va quedar enlluernat. L'impacte devia ser similar al que tindria un nen avui si el seu pare li portés Messi a casa”, diu fent broma Cingolani.

Muntaner es va entregar en cos i ànima als seus ídols, que eren sobretot els monarques del casal de Barcelona. Com va aconseguir convertir-se en una persona de la seva màxima confiança és tot un misteri. Sabem del cert que el 1285, és a dir, quan tenia 20 anys, va abandonar Peralada, que havia quedat arrasada pels francesos. I que aquí va encetar un intens periple que el 1325 començaria a evocar en la seva cèlebre crònica.

Un relat que inaugura amb la concepció de Jaume I el Conqueridor, el 1207, i que culmina amb la coronació d'Alfons III el Benigne, el 1328. “Encara que ens digui tota l'estona que tot el que diu és veritat, s'inventa moltes coses. O les manipula i les maquilla per què el relat sigui idíl·lic”, emfasitza Cingolani, que no creu pas que es mogués per cap estratègia propagandística, sinó, senzillament, pel seu entusiasme de fan radical.

Totes les exageracions i floritures que es vulguin, però el cert és que en molts episodis el text de Muntaner és una mina per fer-nos una idea del que va arribar a ser l'època més esplendorosa de la Corona d'Aragó, la gran potència del mediterrani els segles XIII i XIV. És ell qui ens submergeix en l'expedició a l'imperi Bizantí, gràcies a la qual els dominis catalans es van estendre fins a Grècia. Muntaner descriu amb pèls i senyals les gestes dels almogàvers, les seves tàctiques, manies i extrema violència. I anècdotes prou sorprenents com ara que en les guerres llargues aquests soldats mercenaris viatjaven amb les dones i els fills. “Ell també va ser durant un temps un almogàver, després de l'assassinat de Roger de Flor, el 1303. I li devia agradar, perquè no va abandonar el combat fins al 1307”, explica el comissari.

Muntaner s'acabaria retirant a València, on va exercir de jurat, un càrrec polític. Més tard marxaria a Eivissa, on Jaume III el va nomenar batlle. I aquí moriria el 1336, quatre anys després d'haver acabat d'escriure la seva èpica i fantasiosa crònica.