Venjança o record?

Amb només dinou anys, Claire Bloom (Londres, 1931) va ser la protagonista de Candilejas, un dels clàssics de Charles Chaplin. Se li obria una carrera, encara acompanyada per la seva mare, que la convertiria en un referent del teatre i el cinema britànics, sobretot en papers d'obres de Shakespeare i d'Ibsen. La metòdica i inestable feina teatral la va complementar amb papers, primer a Hollywood i després a la televisió –com és el cas de la popular sèrie Retorn a Brideshead–, quan els anys van fer que l'arraconessin, com a tantes actrius excel·lents: “Arriba un moment en la carrera de tota actriu en què la seva edat cronològica defineix la seva identitat pública, limitant així la capacitat d'atreure noves ofertes.”

Alguns d'aquests records són els que Claire Bloom ens ofereix a Adiós a una casa de muñecas, que s'acaba d'incorporar a la col·lecció de biografies de l'editorial Circe. Les memòries de Bloom tenen diferents lectures. Per una part, tenim un testimoni de primera mà dels anys daurats del teatre i del cinema de la postguerra. També hi ha, però, una dissecció profunda de la professió, a través dels comportaments, més o menys neuròtics, de grans actors amb qui va compartir escenaris o intimitat fora dels platós. Així, hi desfilen grans figures com ara Laurence Olivier –que queda com un egoista tirànic–; Richard Burton –amor i odi dintre i fora de l'escena–; el seu primer marit, Rod Steiger; Yul Brynner –amb qui va fer Els germans Karamazov–, i Anthony Quinn, que es mostra com un energumen insaciable.

La radiografia és interessant perquè està relatada amb gràcia i sense censures aparents. Les vicissituds de cada rodatge són de gran interès per a aficionats i especialistes. No es reprimeix gens en el moment de dir les coses tal com les veu. El moment culminant de l'autobiografia és el període del seu tercer matrimoni amb l'escriptor Philip Roth, el novel·lista nord-americà viu de més talent. Des de bon començament, la relació va ser complicada i va tenir punts més que delicats com les condicions draconianes del casament, o les crisis mentals de Roth, que el van portar per diferents episodis al llarg de gairebé una dècada i mitja de relació. De fet, el final amb l'escriptor la va impulsar a redactar les memòries, que va definir com “cruament sinceres i demolidorament incisives”.

Bloom esbudella Roth, que sempre ha destacat pel fet de ser discret i aliè fins i tot a la premsa literària. En alguns moments es podria pensar en una venjança perquè l'escriptor va fer servir clarament els comportaments d'actrius, actors i filles d'actrius en moltes de les seves obres posteriors, algunes de ben rellevants, traduïdes per La Magrana al català. Roth apareix com un desequilibrat obsedit pel suïcidi i les malalties, infidel i contradictori fins al final, quan li demana que tornin a viure junts després d'haver tingut una guerra. Claire Bloom, diríem que va quedar tranquil·la.