Els enyorats anys Dire Straits

Vam entrar enmig de la pluja i, com si fóssim dins un petit miracle, la tempesta es va aturar durant tres hores, i quan va sortir Mark Knopfler –uns vint minuts després de l'horari previst per a dos quarts de deu– ja no va caure ni una gota més. El músic de Glasgow és molt estimat als nostres escenaris i un any després va tornar al Poble Espanyol per oferir un concert complet: des de peces del seu nou disc als èxits dels anys setanta i vuitanta quan van funcionar els Dire Straits, des de temes instrumentals a la barreja d'estils que inclou el rock, el blues, el country i el folk, caracteritzat pel peculiar so celta, que també explota la seva guitarra, a més dels violins, flautes i, fins i tot, instruments similars al sac de gemecs. Tot i que hi ha cançons que cada dia repeteixen les emissores de ràdio, impacten com si fossin noves. Knopfler va sortir a convèncer amb una banda integrada per Richard Bennett, Jim Cox, Mike McGoldrick, John McCusker, Glenn Worf  i Ian Thomas, a més del teclista Guy Fletcher, que l'acompanya des del 1984. Fa vint anys de la dissolució dels Dire Straits i ni el mateix pare de la criatura ho pot oblidar. De fet, el seu nou disc, Tracker, té un inequívoc accent de la banda que el va fer cèlebre. És també un homenatge al poeta Basil Bunting, amb qui Knopfler va coincidir als setze anys a la redacció de la revista Evening Chronicle, un llunyà 1970. Amb un dels temes del nou disc, Broken Bones, van iniciar el concert i en van incorporar dos més, Laughs and Jokes and Drinks and Smokes i Skydiver, al repertori, pràcticament idèntic del que fa en aquesta gira del 2015, a excepció del final, on es va esplaiar.

Aquesta va ser una de les potes del concert, que tindria la base, però, en temes clàssics dels Dire Straits, fins a sis cançons de les divuit interpretades. El públic ho va agrair amb nombroses ovacions, que van fer despertar la banda de certes rutines, que es contraposen a la delicadesa de cada nota, al so nítid i pulcre que desprenen. Així, i a partir de la meitat del concert, el combo es va centrar en peces de la vella banda i van anar desgranant Your Latest Trick, Romeo and Juliet, Sultans of Swing, Telegraph Road i ja en la zona de bisos, Brothers in Arms, So Far Away i Going Home, la monumental banda sonora del film Local Hero, que també havia aparegut en els discos del grup històric. Aquestes cançons activen el públic.

Cal valorar que Knopfler va escriure Sultans of Swing en aquests anys de joventut. La va publicar al primer disc i en va vendre més de vint milions de còpies. El tema recrea un grup del mateix nom que actua en petits locals i fires del sud de Londres i Mark Knopfler –havia estudiat periodisme i s'havia llicenciat en filologia anglesa poc temps abans– va condensar el seu talent literari per contar històries. A més, va incorporar el ritme frenètic dels seus acords amb l'stratocaster.

Divendres va tocar infinitat de guitarres, però amb l'strato es va mostrar especialment solemne. Dispara els ressorts del públic, que el van aclamar amb un mar de mans. El grup va respondre un “oé, oé, oé” amb una improvisació d'acompanyament enmig de les primeres cançons dels Dire Straits. Ningú podia impedir que la festa fos completa, a diferència de concerts anteriors, on, segons els cronistes, no van estar còmodes. Com la banda de jazz de Sultans of swing, els músics de Knopfler van estar pletòrics i sense excedir-se en els temes instrumentals, que van donar legitimitat musical a una nit memorable. En alguns moments van arribar a sonar quatre guitarristes. I els asseguro que van fer vibrar el públic. I el déu de la pluja es va contenir.