Al rescat d'un llegat

Divendres 31 de juliol. L'escriptor Joan Pinyol s'entrebanca amb la biblioteca i l'arxiu personal del matrimoni d'artistes Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona, que estan escampats al terra d'una parada dels Encants. Fotografies, cartes, llibretes d'esbossos, llibres, cartells d'exposicions, dibuixos i fins i tot algun oli d'aquests dos puntals de l'art del país deixats de la mà de Déu en un mercat de segona mà. Molt afectat, Pinyol relata a les xarxes socials el que acaba de veure. Una de les imatges que penja del naufragi d'aquell patrimoni tan ple d'experiències i de vivències, mític de la nostra història, trenca el cor.

Les xarxes socials comencen a bullir d'indignació dissabte de bon matí, 1 d'agost. Alts càrrecs del Departament de Cultura de la Generalitat s'assabenten del que està passant via Twitter i Facebook i es mobilitzen. Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, li truca al conseller Ferran Mascarell, que ordena a la directora de la Biblioteca de Catalunya, Eugènia Serra, que vagi immediatament als Encants a aturar la venda.

Serra hi arriba cap a les 11, cinc minuts després que un home hagi comprat el lot sencer o, en tot cas, el principal; és difícil de saber si abans algú altre ja ha regatejat per una o més peces o documents. Es diu Enric Palmitjavila i és un dels bibliòfils més importants, però també força desconegut, del país. “Tinc una biblioteca de 150.000 llibres”, diu, sense desvetllar la seva faceta més pública: fins aquest juny era el cònsol honorari d'Alemanya a Andorra.

“No et diré el que m'ha costat. Sóc un apassionat i per mi aquests papers tenen molt valor, i això que segur que són les escorrialles del pis que han buidat. Bé, també t'he de confessar que ara mateix no sé ben bé què hi ha, quan ho miri, vés a saber!”, etziba somrient, mentre el venedor comença a empaquetar-ho tot. A prop seu, una persona que, com tantes altres, s'ha acostat als Encants després de llegir un article de denúncia signat per Pinyol al digital Núvol –Som un país de deixats, no se'l perdin– xiuxiueja: “Al venedor, diga-li ruc: quan ha vist tan interès ha començat a inflar preus.”

Palmitjavila es mostra disposat a parlar i a col·laborar amb l'enviada de la Generalitat. El paradista, que segueix amb atenció la conversa que té amb Serra, sorprèn tothom. “Tinc dos lots més.” Dos lots més amb restes de la biblioteca de Ràfols-Casamada i Girona? “Sí, sí, molt iguals que aquest. Hi ha de tot, llibres, quadres... i factures, moltes factures de la llum i de l'aigua!” Algú riu. I fa plorar.

Serra no marxarà dels Encants sense tenir-ho tot lligat, i ben lligat. Ha emparaulat un possible acord amb el col·leccionista Palmitjavila i té el compromís del venedor que guardarà als magatzems els altres dos lots. “Dilluns li enviarem una persona de la Generalitat, que se'ls vindrà a mirar.”

En un matí, s'ha mig resolt el que hagués pogut acabar en una desgràcia absoluta: el patrimoni de dos dels més grans artistes del país dispersat i perdut per sempre més en una munió de mans desconegudes. “L'important és que hem reaccionat ràpid i que, per sort, ara ho tenim tot localitzat”, exclamava ahir Laura Borràs que, no obstant i això, tenia un sentiment amarg. Per què ningú va avisar a la Generalitat divendres mateix que aquell fons havia anat a parar als Encants?

Tant o més inquietant que aquesta pregunta és el perquè un patrimoni de primer ordre ha trobat un destí tan terrible. Maria Girona va morir fa tot just sis mesos. Amb Ràfols-Casamada, que va morir el 2009, no van tenir fills, i els hereus són els nebots, enfrontats en dos bàndols de diferents sensibilitats. Tenia l'obligació la Generalitat de controlar aquest fons si era conscient, o podia intuir, que els que l'havien de preservar tindrien tants pocs miraments?

“El 2013 vam engegar un programa d'acompanyament d'escriptors per convidar-los a dipositar els seus fons a la Biblioteca de Catalunya. I ens funciona”, diu Borràs. En el cas Ràfols-Casamada/Girona, el director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra, estava en contacte amb els descendents des de feia temps, cosa que fa encara més incomprensible la seva decisió de desprendre-se'n així. “La família té tot el dret de fer el que vulgui amb el llegat, però jo em pregunto: el més lògic no hauria estat trucar-nos abans de lliurar-lo a algú que el malvendrà als Encants?”, lamenta Borràs.

Quin 1 d'agost més estrany i desconcertant.