Brillant i complidor

No hi ha dubte que Klaus Florian Vogt, un dels més grans tenors wagnerians actuals, i per això aclamat al santuari de Bayreuth, és un cantant excel·lent amb una veu bellíssima, un estil elegant i molt de lirisme. No li costa demostrar-ho mentre sembla cantar amb facilitat fins les peces més exigents. Així ho va fer en el seu concert de divendres a l'església del Carme de Peralada. Tot va fluir de manera precisa, i a vegades meravellosa, des dels lieder de La bella molinera, de Schubert, fins al Maria del West side story, de Leonard Bernstein, a les propines. Tanmateix, el programa, tot i presentar-se com un recorregut per la seva trajectòria, i el capteniment de Vogt poden fer pensar que és complidor, però sense la passió i generositat dels cantants (molts dels quals més vells) que, mantenint-se en el nivell musical més alt, creen (o potser creaven) una comunió amb el públic en concerts de llarga durada.

Després de les primeres quatre peces de La bella molinera, que va interpretar de manera ascendent, Klaus Florian Vogt va abordar amb delicadesa l'ària mozartiana en què, en La flauta màgica, Tamino se sent enamorat davant del retrat de Pamina i va lliurar-se al cant wagnerià amb Winterstüme, en què Siegmund reconeix el seu amor per Sieglinde a La valquíria, i l'In fernem land, amb el qual Lohengrin revela la seva identitat i invoca el Grial custodiat al castell de Montsalvat. Amb aquesta cèlebre ària wagneriana, interpretant-la tan subtilment com poderosament, el tenor alemany va culminar la primera part i, de fet, tot el concert.

En la segona, després d'una peça de Brahms, va cantar cançons de Hans May i, sobretot, de Franz Lehar. Ho va fer d'una manera brillant, però com si anticipés els bisos. El concert va durar poc més d'una hora. Havia complert.