Dins de l'enigma Ponç

“Joan Ponç no va ser un pintor que volgués transformar el món, sinó catalitzar els enigmes de la vida: les pors, les incerteses, les angoixes”, explica la crítica d'art Pilar Parcerisas, que ha col·laborat, amb un text preciós, en l'exposició que presenta la galeria Mayoral de Barcelona fins al 25 de setembre, Joan Ponç. L'enigma, una de les propostes més interessants d'aquest final de temporada.

La mostra aplega una quinzena d'obres d'aquest artista “solitari, maleït i visionari; foll, com l'han qualificat alguns”, molt estimat pels catalans, però que d'ençà de la seva mort, el 1984, s'havia anat allunyant dels circuits expositius per culpa d'una rabiosa disputa per la seva herència. S'ha acabat imposant el seny i la bona entesa i des de fa un temps han començat a florir projectes d'estudi i de recerca que han rescatat Ponç d'aquesta foscor injusta.

La mostra de la Mayoral (a l'agost, cal concertar la visita per telèfon: 93 488 02 83) és petita, però prou reveladora per capbussar-se en aquests enigmes que atresora la seva obra. La selecció s'ha fet entrellaçant peces de la col·lecció del galerista, de la vídua de l'artista, Mar Corominas, i de l'Associació Joan Ponç. Hi ha pintures de primer nivell de l'època de Dau al Set, alguns treballs creats al Brasil –Ponç hi va viure del 1953 al 1963– i material que va produir a la seva tornada, com ara uns dibuixos de figurins del ballet Don Juan que va gestar quan el marxant Fernando Guereta el va incorporar en la seva nòmina de representats, on també hi havia el ballarí Antonio Gades.

Ponç va reapareixent de mica en mica i el seu gran esclat es produirà a la tardor del 2017. La Pedrera està preparant una gran exposició antològica que servirà per “actualitzar” el llegat artístic de Ponç amb una mirada del segle XXI, explica Parcerisas, que en serà la comissària. S'havia dit que seria el Macba el que assumiria aquest repte, però al museu de la plaça dels Àngels la sensibilitat per determinats artistes catalans segueix sent ambigua.

La tesi de la mostra encara no està acotada, però Parcerisas, que enguany ha publicat Ponç abans de Ponç, un recull de lectures crítiques, té ganes de posar el focus en la dimensió més singular d'un artista que “sempre s'ha comparat amb altres. Sovint s'ha passat per alt que Ponç és Ponç, un artista que no s'assembla a ningú”. I, en tot cas, si ara toca equiparar-lo amb algú, Parcerisas creu que és amb altres artistes europeus que a la postguerra van seguir el seu mateix camí, el del refugi interior.