Jago, director d'escena

Vestit amb una jaqueta de cuir, exhibint una cresta rockabilly i amb un capteniment fatxenda, el baríton Carlos Álvarez es movia per l'escenari de Peralada uns minuts abans que, dissabte, comencés la representació d'Otello, en un nou muntatge produït pel festival, mentre les cortines anunciaven Jago, de William Shakespeare. D'aquesta manera, el director d'escena i escenògraf Paco Azorín, tan shakesperià, feia present que no ha perdut de vista el dramaturg i el text que, amb un llibret d'Arraigo Boito, van inspirar la penúltima i fosquíssima òpera de Giuseppe Verdi que, com en el cas de la mateixa tragèdia teatral, es titula amb el nom del moro venecià, Otel·lo, manipulat i enganyat pel seu pèrfid alferes. També una manera de fer present que Jago és el gran protagonista de l'obra? Més aviat que és qui, com si fos una projecció de l'autor o del director d'escena, n'ordeix la trama i maneja els seus fils.

És així que, actuant com a mestre de cerimònies, Carlos Álvarez va donar la benvinguda al públic i fins va donar l'entrada a Ricardo Frizza, que va dirigir una correcta Orquestra Simfònica del Liceu abans que el seu personatge comencés a maquinar la mentida que desencadenarà el conflicte dramàtic: la infidelitat de Desdemona amb Cassio que atiarà el dimoni dins d'Otel·lo fins a cometre un crim amb el qual remata la seva despietada violència de gènere. La ficció com una mentida reveladora. A més, la posada en escena fa que, després d'enverinar amb les seves paraules, Jago en comprovi els efectes observant els altres personatges i controlant la situació ubicant-se simbòlicament per sobre dels murs que, configurant l'escenografia, s'obren i es tanquen creant una sensació d'aïllament amb la qual Azorín vol remarcar que l'acció té lloc en el món clos d'una illa, Xipre, governada per Otel·lo. Uns murs on a vegades s'hi reflecteixen imatges aquàtiques i en d'altres s'hi projecten signes com un enigma, que és el de la condició humana. Tenint també uns esbirros que el multipliquen i mantenint-se gairebé sempre en escena, Jago va obrint un petit mirall, sobretot quan vigila dalt dels murs. És una manera d'insinuar el narcisisme d'un personatge que, sentint-se menyspreat, vol incidir en el món creient en un déu cruel? Aquest mirall, però, només reflecteix Jago? O s'hi reflecteixen els altres personatges? Això com una projecció de l'imaginari de Jago? O s'hi emmirallen perquè, de fet, Jago no fa més que treure allò amagat dels altres? A través del mirall, Jago, com l'autor o el director d'escena, espia i controla els “seus” personatges? No deu ser per res que el mirall sembli un mòbil amb una càmera que grava. I, de fet, com una broma o una picada d'ullet, en la salutació final, Àlvarez va reunir els seus esbirros per simular una selfie.

Carlos Álvarez, sempre amb la veu tan sòlida i amb la seva forta presència escènica, no va desaprofitar el protagonisme que la posada en escena de Paco Azorín concedeix al seu personatge. Entre els protagonistes, el tenor nord-americà Gregory Kunde va complir amb Otel·lo mentre que Eva-Marie Westbroek va ser una Desdemona més convincent en el fraseig que en els aguts de la coloratura. Álvarez va estar per sobre perquè els bons cantants, a la manera dels bons actors, llueixen quan fan un “dolent” de categoria. Ell va ser el gran triomfador d'aquest nou muntatge d'Otello que Peralada, en col·laboració amb la Macerata Opera Festival, ha produït amb el desig que tingui una vida més llarga en altres teatres. Pot tenir-la. És un muntatge concebut amb intel·ligència que, reflexionant sobre els mecanismes de la representació, posa en escena les seves idees amb convicció.