Art contra la repressió

El català s'ha anat alimentant –empatxant, seria més correcte dir– de castellanismes des de l'edat mitjana. Ramon Llull va estrenar la nòmina de mots invasors quan va utilitzar el verb curar, en lloc de guarir, en un dels seus textos. En aquella època, català i castellà eren dues llengües veïnes amb un mateix estatus i es contaminaven equilibradament. Res a dir. Però això va canviar radicalment a partir de l'edat moderna. Al mateix ritme que Catalunya va anar perdent pes polític, el català va anar rebent un diluvi de paraules estranyes que no va tenir més remei que acabar acceptant.

El vocabulari de castellanismes admesos al llarg de vuit segles és esfereïdor. Entre els curar, garra i mulat que es van assumir el segle XIII i els cursi, mamarratxo i misto que s'han familiaritzat més darrerament hi ha la desgraciada, i alhora heroica, història d'una llengua que ha hagut de sobreviure sense la protecció d'un estat propi. L'artista Frederic Perers (Barcelona, 1974) s'ha submergit en aquest oceà de mots imposats i els ha endreçat en un mural que llueix en les parets de l'Arts Santa Mònica de Barcelona. És una mena d'infografia en la qual els castellanismes normatius –no els barbarismes tipus basura– apareixen ordenats en funció de la primera vegada que van aparèixer escrits. Com lamenta Perers, “és un projecte que se sap incomplet”.

La desfeta del 1714 marca l'inici de l'eufòria dels castellanismes. “Tota pèrdua de poder polític afavoreix i fa créixer el pes de la cultura dominant sobre la cultura dominada”, exclama Perers, que ha titulat L'efecte Villalpando aquesta lúcida intervenció, dedicada al fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo Villalpando, un Wert avant la lettre, per entendre'ns, que el 1716 va donar instruccions als corregidors del principat de Catalunya per tal de promoure la influència de la cultura governant sobre la cultura governada.

Perers és un artista que té diverses línies de treball, però és la que ha centrat en la situació política i lingüística del país la que exposa fins al 13 de setembre a Santa Mònica. Temps d'acció forma part del cicle Trets enmig del concert, amb el qual aquesta temporada han omplert de bons continguts el trio de comissaris Cristian Añó, Cèlia del Diego i Jordi Ribas el centre d'art de la part baixa de la Rambla.

Abans del pompós programa de commemoració del Tricentenari, ja hi havia artistes que tenien en consideració la qüestió catalana, i sense forçar-la en encàrrecs institucionals. Perers fa anys que hi furga amb un repertori d'obres que ara ha conjuntat en aquesta mostra. Ha rescatat intervencions més o menys llunyanes en el temps, però tan lúcides que no han perdut ni un bri de vigència. Per exemple, la que va fer el 2002 al pla de Bergús, al Bages, on a principi del segle XVIII es va allotjar diverses vegades la soldadesca francocastellana durant els setges a Cardona, el darrer baluard de les llibertats catalanes. En aquest camp, Perers hi va inscriure, llaurada, la paraula sempervivens, un terme botànic que s'utilitza per designar una vegetació que sempre es manté verda. “Malgrat tots els intents per aniquilar-la, la nació catalana resisteix”, emfasitza l'artista.