Entre l'ambient, el lloc, els personatges...
la història em demanava a crits
ser escrita
Jon López de Viñaspre (Bilbao, 1970), escriptor i editor, és un bon coneixedor de la realitat llatinoamericana i ha estat observador internacional a Nicaragua, ha treballat a Bolívia i ha conviscut amb les comunitats indígenes Emberà Chami de Colòmbia. El hijo de Mamá Dana (Palamedes Editorial) és la seva primera novel·la llarga. Abans, havia publicat Les flors de Matmata (2007), L'increïble home bala (2013) i El clan de los Benasperi (2013). Ha guanyat diferents premis de narrativa. Viu i treballa a Barcelona.
A ‘El hijo de Mamá Dana' parla d'una zona molt profunda de Colòmbia. Com la coneix?
Un amic meu s'hi casava amb una dona indígena i em va fer padrí. El que no sabia és que d'aquella experiència en sortiria aquesta novel·la. Tampoc que acabaria anant a un racó tan desconegut, fins i tot pels mateixos colombians, perquè Mistrató és un poble molt perdut, un final de camí.
És una novel·la molt sòlida i per escriure-la hi ha hagut d'haver moltes lectures prèvies...
Fa molts anys que escric i molts més que llegeixo autors de tot arreu, i també llatinoamericans. Les lectures que fas et queden endins i les influències surten com esquitxos... Borges, Cortázar, Carpentier, García Márquez, Juan Rulfo, Mutis...
I Vargas Llosa?
L'he llegit poc, potser perquè li tinc una certa animadversió... M'agrada més Jorge Amado, li hem traduït una gran novel·la curta, La mort i la mort d'en Quincas Bram d'Aigua. És un precursor del realisme màgic.
En el personatge del poeta Octavio hi veig una relació amb el savi català de García Márquez.
No ho havia relacionat. Més que influència d'altres lectures, els personatges em van caure molt fets. En realitat algunes persones que vaig conèixer (hi vaig tornar quatre cops) ja eren personatges de novel·la per si sols. Era gent poc contaminada, que mantenien la seva idiosincràsia. A les ciutats tothom és molt igual, i als pobles no passa tant, allà tothom era molt ell. El poeta Octavio existeix, amb un altre nom, i és incapaç d'escriure perquè està eternament buscant el vers que mai no arriba.
Dels diferents protagonistes em fascina la Sarahí...
La Sarahí és una dona que utilitzava els homes per tenir els seus propis fills. Ella els volia per a ella, i en un país masclista era la viva imatge de la llibertat.
Però el més extraordinari és en Lionel Santamaría.
El Lionel és un personatge real. El millor. Un gautxo vestit de negre amb una euga blanca, sempre borratxo, que anava de bar en bar, que repartia l'alegria on anava i l'euga sempre se li escapava i havia de tornar a peu.
Aquestes coses només poden passar a la zona amazònica?
Una vegada García Márquez, quan li preguntaven si ell era el precursor del realisme màgic, va dir: si coneguéssiu els tipus de personatges que hi ha allà on visc i els tipus de situacions que s'hi donen, no pensaríeu que tinc tanta imaginació.
Com és el poble de Mistrató?
Un lloc molt especial. La gent va a cavall i l'estaca davant la taverna. S'escolten boleros i tangos. Amb uns aiguardents que no vulguis saber. Amb olor intensa de cafè. En aquesta zona és on va haver-hi els enfrontaments més forts entre l'exèrcit i els guerrillers. A més del monstre del paramilitarisme, que va crear el govern colombià fa mig segle. Tot això genera una indefensió en la gent molt important. Els terratinents els roben terres sense manies, hi ha una impunitat molt bèstia. Entre el lloc, l'ambient, els personatges... la història em demanava a crits ser escrita.
Com explica el desenllaç?
Tothom queda atrapat per Mistrató, perquè s'hi viu autènticament, es viu a l'antiga i es mor a l'antiga. Es viu d'una manera molt intensa. El missatge és: no sé què em deu quedar de vida, però la vull viure intensament.
