“El sentit no pot venir d'un lloc, sinó de dins”

La ciutat s'anuncia a si mateixa com “la fi del món i el principi de tot”. Volia conduir els personatges a una situació límit, en l'àmbit geogràfic i també personal, perquè tots estan centrifugats a eixa espècie de perifèria. La geografia del lloc, a més, resulta límit, perquè l'Antàrtida està a la vora.

El Nadal continua sent especial malgrat que el sentiment religiós haja pràcticament desaparegut. En eixos dies un ha de passar per sopars i dinars familiars de manera obligatòria. És una càrrega feixuga i de vegades un vol fugir-ne. El Cap d'Any és també una frontera i ens fem propòsits per a una nova vida.

Han patit i necessiten trobar alguna cosa que els faça encarrilar-se de nou, a excepció del narrador, que es troba en una circumstància diferent: pensa que els seus motius no estan a l'altura de les històries dels altres. Aquí s'inicia un joc essencial a la novel·la, la veritat i la ficció. S'inventa una història per estar a l'altura quan tampoc sabem si la dels altres és certa.

Volia confrontar els personatges amb la necessitat de la narració. Els humans no podem existir sense narrar-nos la nostra vida i escoltar la narració dels altres, per això m'interessava aquesta seqüència clàssica en què diferents personatges s'expliquen la seua història, que sovint no és lineal ni clara. Els personatges han de reinventar-se i donar un sentit a la vida. El problema és que pensem que el trobarem en l'exotisme, però ja podem viatjar a l'Índia o a l'Antàrtida, que portarem amb nosaltres els nostres problemes. El sentit no pot vindre d'un lloc sinó de dins, d'eixa narració i de la necessitat de narrar.

M'agradava descobrir alguns detalls de la història que no són del tot coneguts. El narrador rastreja eixa part de la història igual que altres personatges, la d'Europa. M'agrada que la història estiga present per crear un ambient, una música...

La història està present en nosaltres i succeeix en moltes capes. La massacre de Katyn comesa pels soviètics o el narcotràfic a Mèxic continuen marcant l'existència de moltes persones. Les notícies parlen de Veneçuela com un país insofrible, però els majors crims estan succeint a Mèxic, un país democràtic. Tot això va creant una composició que acaba afectant-nos en un món en què el turisme és un fet quotidià, i això ens facilita que estiguem en contacte amb gent de tot el planeta, com passa al Katowice.

És un punt de partida i el meu mapa personal. No sé si el lector ho trobarà feixuc, però a l'hora d'escriure em trobe bé i còmode recolzant-me en les paraules d'altres. En citar eixos autors intento retre'ls homenatge i situar-los en la meva pròpia construcció com a escriptor.

El món no para de fer-se i les fronteres no paren d'anar i de tornar. Eixa qüestió que afecta la frontera política acabarà afectant la vida de les persones. El moviment de la història és així, i esperem que sempre pugui continuar sent així excloent la violència, que suposa un patiment extrem.

A València la cultura castellana ho escombra tot. Hem estat vint any sotmesos –per les urnes– a un govern que no es creu la llengua, i ara, que tenim una altra realitat política, igual canvien les coses. La gent no acostuma a llegir en català i això ha afectat la pròpia literatura, reclosa a l'àmbit escolar i acadèmic. Cal trencar aqueixa barrera, i no només és responsabilitat dels polítics.

Com que no trobava editor el vaig autoeditar. El passejants de l'Illa de Xàtiva va arribar a Manuel Baixauli, que va fer un comentari elogiós a la premsa i vaig rebre diverses ofertes d'editorials. Periscopi la va publicar amb el títol Gegants de gel, i la sort del llibre va canviar fins a rebre el premi Llibreter.