Humor català: viu, intel·ligent i divers

Diversos humors

La diversitat de l'humor es pot aplicar a tots els nivells. Martín Piñol creu: “Les mateixes persones que fan un humor intel·ligent també poden fer un humor de diarrees i pets. Hi ha un humor per a cada hora del dia. Potser els catalans, en general, fem un humor amb el sentiment aquest que millor riure que no plorar. No som el poble més afortunat de la història, hi ha pobles que prefereixen plorar, i nosaltres hem anat sempre fent humor.” La darrera dictadura n'és un exemple. Segons Pere Vall: “El franquisme ens va donar molts temes d'humor: des de llavors riem dels fatxes, de l'Església, de la persecució del català.... Tenim uns temes només nostres perquè per desgràcia una dictadura ens els va donar, i després els hem tret punta, però que hem patit molt.”

Kap indica un factor a tenir en compte, la distància respecte al poder, que “et fa ser una miqueta més corrosiu”. “Els catalans estem potser més predisposats a riure, perquè el poder real sempre ha quedat una mica més lluny. Repassant la premsa satírica, la de Madrid, pel fet de ser a prop del poder, sempre és menys satírica i més cortesana. La premsa de Barcelona tenia més coses de què queixar-se i incidia d'una manera diferent.”

En tot cas, hi ha molts tipus d'humor (“per fugir dels problemes i per crear problemes, per crear tensió, per qüestionar el poder, els polítics, els militars...”, diu Pere Vall) i hi ha coincidència que el drama hi està molt lligat: “Al final el que fa riure és el drama. Com més terrible és la situació, si ho saps vendre, més fa riure.”

I també hi ha maneres diferents de fer humor, varia molt la manera de reaccionar als acudits. Ho remarca Amparo Moreno: “Tu expliques un mateix acudit a una persona i després a una altra, i és molt diferent la manera com el reben! Com deia Ortega y Gasset, jo sóc jo i les meves circumstàncies. Depèn d'on sigui la persona, amb qui tracta, si viu a Barcelona o en un poble de muntanya, si escolta uns mitjans...” Ella es va donar a conèixer ja fa anys en un lloc emblemàtic de l'humor i l'espectacle, El Molino. “La gent que venia estava predisposada a riure, però calia fer un humor molt planer, no estava perquè li diguessis coses molt elevades.”

Des d'un altre mitjà, la televisió, Manel Lucas ha interpretat diferents personatges a Polònia (de Lluís Llach a Franco). “Públicament, els polítics catalans encaixen bé les paròdies –comenta–. Acceptar l'humor polític és un fenomen de normalitat democràtica. Estem molt contents de la classe política catalana, i en general de l'espanyola també. Fa poc Pablo Iglesias ens va suggerir algun acudit. Evidentment nosaltres tenim la nostra dignitat i no li vam fer cas.”

Català i castellà

Una altra peculiaritat important dels catalans és el fet de conèixer dues llengües. Amparo Moreno incideix en aquest fet: “A Catalunya tenim bons còmics que treballen i fan bolos, i que ho fan en castellà. Jo barrejo les dues llengües, que consti. Però hi ha gent que només fa teatre en castellà. Potser per la televisió estem més avesats a la manera de dir, de fer humor, en castellà.” Martín Piñol diu: “Feia espectacles en català i hi havia gent que no venia, i quan els feia en castellà, sí.”

Kap considera un avantatge el bilingüisme. “Hi ha dues llengües i és difícil que convisquin, però també és cert que els catalans, pel fet de tenir dues llengües com a mínim, també tenim més riquesa. Com més recursos comparteixis, millor, és un avantatge que en un espectacle puguis fer servir els registres de dues llengües.”

L'humor reflecteix bé l'actualitat? En aquest punt hi ha coincidència. “Potser representa l'actualitat i entra millor al públic un programa de Polònia que un gran documental, un dietari o un assaig. L'humor condensa els trets bàsics i, si és sincer, no passa de moda.” Manel Lucas ho matisa: “També és molt conjuntural, si mires la primera temporada de Polònia, que ara celebrarem deu anys, hi ha coses de Maragall, Zapatero, Carod-Rovira que més o menys s'aguanten, però si hi entres en detall hi ha moltes coses que hauran mort.”

“Es pot viure de l'humor?”, pregunta el moderador, Jaume Vidal, en un moment del debat. “Mani? –bromeja Amparo Moreno–. Som en un moment en què tant l'humor com la música se n'han anat en orris perquè els ajuntaments no contracten. La gent s'ha acostumat a anar gratis a les coses, perquè els ajuntaments ho pagaven.” Pere Vall es queixa també del sector de la premsa: “La gent, si pot trobar la informació gratuïta per internet, moltes vegades es conforma amb aquests continguts. La gent s'ha acostumat a la cultura d'allò gratuït.”

L'actriu diu que l'humor és molt seriós. “Un carnisser em va dir una vegada que li donés dues entrades per al teatre, i jo li vaig dir: «Dóna'm dos quilos de carn!», i ell em va dir que allò era seriós. Em va picar, no ens veuen seriosos, som com titelles. Et diuen coses com ara: «Tan bé que t'ho passes i encara cobres!» Això és un insult!.”

Humor i humanitat

Kap també es refereix a la seriositat de l'humor: “És el contrari del que és avorrit, no del que és seriós. L'humor pot ser seriós, però mai pot ser avorrit. Permet acostar-te de manera divertida, però molt profunda, a un tema.” L'actor i guionista Manel Lucas hi està d'acord: “Quan fas acudits sembla que ets més superficial, però no és així. Amb tres acudits pots dir el mateix que l'anàlisi més profunda de l'actualitat política.”

Per acabar, destaquem del debat una reflexió general que fa Kap sobre el riure: “Cada generació pensem que som els més collonuts, però a l'època de les cavernes l'humor ja existia. Els humans som els únics éssers vius que podem riure, el que fa l'humor és adaptar-se a les circumstàncies, sigui en un règim totalitari o en un món virtual. L'humor forma part intrínseca de les relacions humanes, és indefugible de la condició humana.”