Crits en un drama recargolat

Sempre s'ha d'estar disposat a concedir noves oportunitats als directors i directores que fins al moment no ens han interessat: a vegades fins i tot et sorprenen d'una manera favorable. Sincerament, mai han aconseguit interessar-me les pel·lícules de Susanne Bier, una cineasta danesa que va revelar-se sota l'empar del moviment Dogma, però que, com tots els altres que van subscriure'l, va fer-ho saltant-se les seves regles, com ara aquella que imposava una certa renúncia a la remarca dramàtica. Les regles, d'acord, hi són per transgredir-les. El problema és que, amb Dogma o sense, Bier ha tendit als drames tremebunds: Hermanos, Te querré siempre i fins la guanyadora d'un Oscar En un mundo mejor. Amb Una segunda oportunidad, presentada fa un any al Festival de Sant Sebastià, hi torna i ho fa d'una manera tan estrident i sòrdida que, en tot cas, hauré de donar-li novament una altra oportunitat.

Sempre hi ha pèrdues i molt de dolor en els films de Susanne Bier, que alterna les produccions daneses, com la que ens ocupa, amb una certa carrera en el cinema nord-americà. En aquest cas, una parella perd sobtadament el seu nadó i, evidentment, se submergeix en un gran dolor. No explicarem quina és la segona oportunitat que sobretot busca el pare, un policia interpretat per Nikolaj Coster-Waldau, el Jaime Lannister de Joc de trons. Però sí que direm que és immoral la manera i la insistència amb què es mostra el cadàver de la criatura. I també que no s'arriba a expressar el dolor pel fet que els actors cridin més i així, doncs, els personatges explotin emocionalment. Aquesta és la manera de fer pròpia de Bier, que irrita fins bloquejar un sentiment empàtic i expulsar-te d'un drama recargolat que vol creuar-se amb la tensió d'un thriller.