Ràdio Diana

Després de recuperar en el seu penúltim disc velles cançons de jazz que el seu avi col·leccionava en discos de 78 revolucions, Diana Krall ha dedicat la seva nova entrega, Wallflower, als temes de pop i soft rock que, de menuda, escoltava a la ràdio, tot posant de relleu la forta influència que han tingut les ones hertzianes en la configuració de la memòria sentimental i, per tant, musical de diferents generacions. En un auditori del Fòrum amb elements de totes dues aventures –transistors antics arreu de l'escenari i projeccions d'imatges en blanc i negre evocadores dels anys 20–, Krall va obrir el Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona amb entrades gairebé exhaurides i un recital sobri i sofisticat d'un parell d'hores. Extremament generosa amb la banda que l'acompanyava (un quintet esplèndid amb remarcat protagonisme del violí i la guitarra), Krall va començar advertint que algunes de les cançons no sonarien probablement com molts imaginaven (“toca-ho tal com ho sents”, va esgrimir com a noble declaració d'intencions) per, a continuació, agrupar sota el seu segell inconfusible un jukebox que, de Nat King Cole a Tom Waits i de Fats Waller a Mamas & The Papas, es passeja per alguns dels més brillants capítols de la cançó nord-americana del segle passat.

Krall, de qui es fa tan difícil com sempre saber si llueix més com a cantant o com a pianista, va fer justícia a Bob Dylan (Wallflower), Gordon Lightfoot (If you could read my mind) i Tom Waits (per partida doble: una trepidant Temptation, moment excels del xou, i The heart of saturday night), va fer valer el seu carisma amb quatre cançons tota sola al piano i, després d'una vintena de temes, es va acomiadar tot recordant els també canadencs The Band amb una genial Ophelia. Més de vint anys després del seu debut, el poder de seducció de Diana Krall es manté inalterable.