Cultura

Frederic Montornés. situació crítica

MARIA PALAu

“Amb l'art tothom s'hi atreveix”

Té sentit la crítica d'art avui?

Si per crítica d'art entenem el qüestionament constructiu a partir d'allò que suscita l'art en el professional que la practica, crec que té tot el sentit del món. Avui i sempre.

S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?

L'artista i el crític treballen l'art a partir de pensaments, emocions i reflexions que canalitzen a través de diferents plataformes perfectament complementàries. Les fronteres que, tradicionalment, han existit entre ells cada cop són més minses i, potser fins i tot, menys necessàries. Potser perquè entenc les dues pràctiques en termes de creació i reflexió, considero que allò que fan són obres.

Quin és el seu museu preferit? En quin no hi entra mai?

El museu que m'agrada és el que em sorprèn i em confronta amb allò que desconec o que no en sabia prou tot visitant les seves exposicions, contemplant les seves col·leccions o permetent que trobi alguns dels esglaons que sempre em manquen per entendre la natura del que m'interessa: l'art contemporani.

Tàpies té successor?

Cada artista és un món i la seva obra, un tast: no crec que es puguin substituir.

L'art català ha viscut massa dels grans noms?

Els artistes l'obra dels quals es refereix a conceptes universals de l'art i/o la vida serien els que mai es poden obviar ni esquivar. Pensar que només es pot haver viscut dels grans noms seria dubtar de la vàlua de bona part dels nostres artistes. I jo no hi estic d'acord. Així com hi ha noms d'una gran importància per l'art universal, crec que tots els artistes són grans en la mesura en què aconsegueixen arribar a algú.

Per quins artistes aposta?

La idea d'apostar per artistes com qui fa una porra no m'ha interessat mai especialment, potser perquè no entenc la meva pràctica crítica, comissarial o artística com la plataforma de llançament d'un artista, ni l'obra de cap artista com una eina de promoció de la meva carrera. Si l'art és complex, el sistema que l'envolta encara ho és més i quasi bé res del que es pensa s'acaba complint.

Realment l'interessa l'art al públic català?

El públic, en general, està poc interessat per l'art. I no només això: al mateix temps que denota poc interès per l'art, no se n'està de desacreditar-lo sobre la base d'un desconeixement més que manifest. Amb l'art tothom s'hi atreveix. I, si no l'entenen, encara més. De manera que el que jo em preguntaria és què fa el públic per interessar-se per l'art. O, si més no, què es fa des de l'educació perquè es pensi que l'art potser pot ser interessant?

Som un poble artísticament madur?

Som un poble acomplexat, dependent i, en conseqüència, bon candidat a acabar podrint-se sense passar per la maduració. La tan qüestionada política de subvencions indiscriminades i poc rigoroses ha fet que la dependència ofegués no poques carreres artístiques. Sortosament, sembla que això està acabant i si avui són nombroses les iniciatives que s'han creat a partir de la necessitat d'actuar per pura convicció és perquè s'ha entès que s'ha de fer aquest pas per poder caminar fermament.

Els polítics es creuen l'art català?

Em conformaria a saber què pensen els polítics, en general. No només en temes de cultura ni, més concretament, en temes de cultura contemporània. Molt em temo que, com bé diu Joan Minguet Batllori, l'interès que tenen els polítics per la cultura és purament residual.


La política de subvencions ha ofegat no poques carreres artístiques”

Frederic Montornés (Sitges, 1963) és el crític d'art de l'eterna joventut. Sembla que va ser ahir que va comissariar els tres inoblidables cicles a l'Espai 13 de la Fundació Miró. I, no, ja fa 30 anys. El seu projecte va deixar petjada perquè traspuava unes noves maneres de fer en un moment en què el comissari ‘freelance' era una figura inaudita. Ell és el paradigma de professional independent. “Mai m'he volgut casar amb cap artista ni institució. En aquest món, hi ha dependències letals. Jo entenc la meva feina com una pràctica lliure”, exclama. El projecte fallit de centre d'art al Canòdrom, en el qual tenia assignat el paper de curador en cap, el va deixar tocat. Però es va reinventar en un blog (https://fedemontornes.wordpress.com) que té una repercussió que ja voldrien la majoria de mitjans tradicionals. En bona part pel to: “Utilitzo un llenguatge que pot entendre tothom.”


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
opinió

La Mina o la realitat amagada

Més novel·la... gràfica

Barcelona

La rèplica publicada

BARCELONA

Les rambles catalanes, el rovell de l’ou

Girona
Ferran Utzet
director del muntatge "Un, ningú i cent mil" que s'estrena demà a la Biblioteca de Catalunya

“Una obra de teatre que viatja fa país”

BARCELONA
GABRIEL SCHMITZ
PINTOR. DORTMUND, 1970. INAUGURA EL 16 DE MAIG A LA GALERIA JORDI BARNADAS

“La funció de l’art és mostrar el que no volem veure, el que ens afecta”

barcelona

Sota amenaça tova

Barcelona

Tres gironins acaparen el lloc dels més venuts

Girona

Pels nostres presos

Barcelona