Totpoderosos U2

Sis anys després d'obrir al camp del Barça l'ostentós 360º Tour, U2 va tornar a triomfar ahir a Barcelona. Ho va fer en la primera de les quatre compareixences previstes aquesta setmana a la ciutat i al mateix recinte on fa catorze anys van presentar All that you can't leave behind i, en fa vint-i-tres, van portar la històrica gira d'Achtung baby: el Palau Sant Jordi. Un triomf determinat, naturalment, per la incondicional entrega de 16.000 fans i el domini d'un llenguatge, el del rock de masses, que Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen Jr –els mateixos que van començar la banda aviat farà quaranta anys, detall gens menor– assumeixen amb múscul, tensió, generosos recursos audiovisuals i, com sempre, un punt de messianisme.

U2 no publica un disc realment transcendent des de fa vint anys. Es fa difícil, també, deslligar Bono de les contradiccions que comporta ser amic dels homes més rics del planeta a la vegada que abanderat dels més desfavorits. Però els irlandesos, immersos des del maig en l'Innocence + Experience Tour, la primera gira en pavellons en què s'embarquen des del 2006, continuen mostrant-se totpoderosos i imposant respecte a l'escenari.

Ahir a Montjuïc, a diferència d'aquell tour del 2009, no hi va haver faraòniques estructures amb la forma d'un aràcnid al mig de la pista ni telefonades de Bono a cap astronauta de l'Estació Espacial Internacional.Va ser un xou, no obstant això, amb la tecnologia igualment com a puntal: dos escenaris connectats i, al damunt d'aquests, una imaginativa pantalla translúcida que va servir tant de passarel·la per a Bono com per projectar-hi elaborats jocs de llums i animacions.

Amb vint minuts de retard, i després de la ja habitual en aquesta gira People have the power de Patti Smith per megafonia, Bono va pujar a l'escenari pel mig de la pista, va desfilar fins a l'escenari principal i, allà, va emprendre un contundent primer tram de recital. Les dues primeres cançons (The miracle of Joey Ramone, de l'últim disc, i The Electric Co., del primer) ja van advertir-nos que, conceptualment, el recital bascularia entre la innocència dels principis i l'experiència del present. Van sonar, a continuació, Vertigo i I will follow –un altre tema rescatat del seu debut– i, amb subtítols en castellà a la pantalla, Bono va enaltir Barcelona com a “ciutat que serveix a la bellesa i adora els artistes” per, just després, viatjar en espai i temps fins al Dublín dels seus inicis, on l'habitació del cantant “era el món sencer” i la mort de la seva mare el va “convertir en artista”. Un tram de concert, aquest, amb tres cançons de l'últim disc (Songs of innocence) i culminat amb dues aproximacions al conflicte bèl·lic irlandès: la clàssica –i, ahir, una mica desnaturalitzada– Sunday bloody sunday i la nova de trinca Raised by wolves, amb imatges d'algunes de les víctimes dels atemptats del 1970 a Dublín i Monaghan i un clam: “Justícia per als oblidats.”

Després d'Until the end of the world i un interludi en forma d'empatx conceptual típicament U2 amb diferents proclames a la pantalla, la banda va reprendre el xou a l'escenari situat al mig de la pista amb Invisible i dos temes d'Achtung baby (1991): Even better than the real thing i Mysterious ways, amanida amb un altre recurs clàssic del stadium rock: “Noia [ahir, una veneçolana] puja a ballar amb el seu heroi.” Passatges, després, de (falsa) proximitat, encara al mig del Sant Jordi, amb Sweetest thing –amb Bono al piano–, Every breaking wave i October, només amb Bono i The Edge al piano.

Altre cop a l'escenari principal, U2 va anar recobrant el to de l'espectacle amb una endurida Bullet the blue sky i unin crescendo final sense treva per als seus fidels: Zooropa encadenada amb Where the streets have no name, Pride (in the name of love) i la cançó més victorejada durant les més de dues hores de concert: With or without you. En els bisos, i després de dir al públic, en català, que havia estat “fantàstic, màgic i genial”, i animar-nos a prendre consciència de la situació dels refugiats sirians: City of blinding lights, Beautiful day, un fragment del Mother & child reunionde Paul Simon i un tema que, en aquest tour no sempre sona però que, ahir, el Palau Sant Jordi va tenir la fortuna de poder escoltar... i cantar: One.