Cíborgs, clons... i humans?
El CCCB revela en una exposició els canvis radicals que el progrés tecnològic imposarà més aviat del que ens pensem en les nostres vides
Crearà la bioenginyeria una nova raça humana? Es convertirà la realitat virtual en la nova realitat? Podrem tenir una relació íntima amb un robot? Què passaria si pengéssim el nostre cervell a internet? Aquestes preguntes, tan excitants com inquietants, les formula la nova exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB): + humans. El futur de la nostra espècie. Un reguitzell de preguntes que, de fet, es poden resumir en una, la més contundent de totes: què vol dir ser humans avui?
Una exposició marca CCCB, amb un format innovador –espectacular: paga la pena dedicar-hi tot un matí o una tarda i és ideal per visitar amb tota la família– i un discurs d'aquells que reverberen dins el cervell dies i dies. Fins a quin punt el ciutadà és conscient de l'impacte que tindrà aviat, molt més aviat del que es pensa, la revolució tecnològica i científica en la seva vida? “El futur ja és aquí”, exclama Rosa Ferré, la cap d'exposicions del CCCB. Aquesta nova història que tot just s'albira va molt més enllà d'estar enganxat 24 hores al dia a un telèfon mòbil.
Mig centenar d'artistes, dissenyadors i científics s'han conxorxat per revelar en aquesta mostra que, efectivament, aquest lloc desconegut al qual ens portaran les noves tecnologies i els grans avenços científics està més a prop que lluny. Els projectes que exposen abracen experiments, fantasies i, en la majoria dels casos, prototips que anticipen el que, si encara no és possible, a curt termini ho serà: impressores per fabricar òrgans corporals, ordinadors per establir relacions sexuals tàctils a distància, aparells que ens dotaran de poders animals...
En aquesta nova era poblada de cíborgs, superhumans i clons, ¿realment serem més humans, tal com predica l'optimista títol de l'exposició, concebuda per la Science Gallery del Trinity College de Dublín? ¿O serem “més menys humans”, que és com hauria volgut titular l'exposició l'equip del CCCB quan va decidir apadrinar-la dins de la seva línia d'exposicions Beta, que va encetar amb l'esplèndida Big bang data?
“Estem a les portes d'un canvi radical que ens genera molts neguits, perquè comporta tantes oportunitats com perills”, emfasitza el director del centre, Vicenç Villatoro. El repte de l'exposició –“una exposició de meravelles”, precisa Villatoro, i no exagera– és crear una consciència crítica per marcar “els límits” d'aquesta transformació. Perquè el cert és que el progrés tecnològic ja no té fre, “però no sempre implica una millora”, exclama Cathrine Kramer, la comissària de l'exposició.
Un robot que fa de mare
Compaginar les tasques domèstiques amb les responsabilitats laborals és estressant per a la majoria de dones. Per tant, confiar la criança d'un nadó a un robot pot ser alliberador. Aquest braç robòtic que gronxa amb delicadesa un bressol quan l'infant plora –creat per l'artista Addie Wagenknecht– planteja un dilema desconcertant: quina serà la funció de les mares del futur?
La vida en càmera lenta
Tot transcorre amb tanta rapidesa en les nostres vides que ens perdem els matisos del que ens envolta. Les noves tecnologies contribueixen a aquest ritme vital trepidant i angoixant. Però hi ha excepcions. Lorenz Potthast ha dissenyat el Casc desaccelerador, gràcies al qual l'usuari percep el món a càmera lenta. El casc, en forma de bombolla, és un espai per a la reflexió.
El nadó perfecte
Els greus problemes ètics que planteja l'enginyeria genètica són la raó de ser del projecte Transfiguracions, d'Agatha Haines, un conjunt colpidor d'escultures de cinc nadons, cadascun amb una modificació corporal implantada quirúrgicament. A banda de voler evitar malalties, els pares podrien arribar a poder triar uns fills més alts, més prims, més bells... S'hauria de permetre?