“El Macba ha de posar el rellotge a l'hora”

Ferran Barenblit va néixer a Buenos Aires l'any 1968 d'una família amb velles arrels jueves centroeuropees. Els seus pares van exiliar-se d'Argentina l'any 1977. En arribar a Catalunya, i tot i no ser gaire futboler, el destí el va fer seure al mateix pupitre d'un alumne de l'Espanyol; per això se sent periquito no practicant. Barenblit pertany a la generació artística dels noranta, una dècada que va representar molts canvis en el món artístic: entrada del món digital domèstic, internet, creació de col·lectius artístics, transformació dels crítics d'art en comissaris o curators. I, en el cas de la capital catalana, la transformació que van representar els Jocs Olímpics. També és un moment en què els artistes i els comissaris busquen horitzons internacionals. Barenblit, que s'havia llicenciat en història de l'art a Barcelona, estudia museologia a la Universitat de Nova York. A la capital americana col·labora amb The New Museum. El nou director del Macba és testimoni de com neix la implicació institucional amb l'art contemporani. Fins llavors, si més no a Catalunya, els museus eren vells contenidors que conferien un paper passiu a l'espectador.

Barenblit va formar part com a comissari artístic de l'emergència creativa dels noranta, com ara els cicles realitzats a l'Espai 13 de la Fundació Miró. Més tard és va acostar als mecanismes institucionals de difusió artística com el Centre d'Art Santa Mònica, on va intentar acostar-se als conceptes de participació, característics de la creació contemporània, en què es vincula l'entorn immediat amb les pulsacions internacionals més actuals. Surt del Santa Mònica amb el pas canviat, però el truquen des de Móstoles per dirigir el CA2M (Centro de Arte Dos de Mayo) de la Comunitat de Madrid. En aquest espai va presentar propostes que vinculaven l'art amb corrents més amplis no estrictament plàstics com ara el punk. Una visió més canalla que ben segur que aplicarà al Macba.