cultura

Pablo Larraín

Director de cinema

“L'Església no vol ser jutjada per tribunals”

El director xilè Pablo Larraín (No) va causar sensació en el festival de Berlín amb El club, amb la qual va guanyar el Gran Premi del Jurat. La pel·lícula és una claustrofòbica i angoixant crítica a l'Església catòlica, ambientada en una casa on viuen reclosos un grup de capellans que han estat retirats de la vida pública per diversos motius; El club va participar també en la secció Horizontes latinos del Festival de Sant Sebastià, on va tenir lloc aquesta entrevista.

Vostè va estudiar en alguna escola religiosa?
Sí, en dos col·legis catòlics, i hi he conegut molts capellans. Alguns d'ells són gent molt valuosa, però també n'he conegut alguns que han tingut processos judicials i alguns altres que mai més vaig tornar a veure. Aquesta pel·lícula tracta sobre aquests capellans perduts.
Ve a ser una fabulació sobre on es poden haver amagat i per quines raons.
Exactament. Fa uns anys vaig veure en un diari una foto d'una casa molt bonica, en un paisatge com d'anunci, on deia que hi vivia un capellà que havia practicat abusos sexuals i que la congregació havia apartat. Em va semblar increïble que visqués allà després d'haver fet el que havia fet. Em va fer preguntar com podia ser d'inquietant una casa, que només són quatre parets.
La mateixa història podria tenir lloc en un altre col·lectiu, com ara l'exèrcit o la policia?
No ho sé. Hi ha una diferència amb aquests: l'Església és l'única institució, almenys a Occident, que intenta ser un tòtem moral. Sembla que els seus membres només puguin ser jutjats als ulls de Déu, no davant dels tribunals de justícia. Aquesta casa que apareix a la pel·lícula és on renten els seus draps bruts, que no només són de tipus sexual. I realment hi ha cases d'aquestes per tot el món, a Espanya n'hi ha diverses. Però no tinc una voluntat de fer una pel·lícula de denúncia, he trobat un element dramàtic que em sembla molt interessant i que em permet jugar amb l'arbitrarietat de la ficció. Jo vaig filmar tres finals que canviaven radicalment el sentit de la pel·lícula. Molta gent la troba desesperançadora, i ho entenc, però jo l'he feta amb una mirada compassiva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça Margarida Xirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona

El cinema comercial no remunta

Barcelona

El cinema (d'autor) es fa veure

Barcelona / Los Angeles
Cinema

Belén Rueda i J.A. Bayona animen la recta final del BCN Film Fest

Barcelona
‘thriller’

Un altre líder suec pacifista amb un final tràgic