“L'Església no vol ser jutjada per tribunals”

Sí, en dos col·legis catòlics, i hi he conegut molts capellans. Alguns d'ells són gent molt valuosa, però també n'he conegut alguns que han tingut processos judicials i alguns altres que mai més vaig tornar a veure. Aquesta pel·lícula tracta sobre aquests capellans perduts.

Exactament. Fa uns anys vaig veure en un diari una foto d'una casa molt bonica, en un paisatge com d'anunci, on deia que hi vivia un capellà que havia practicat abusos sexuals i que la congregació havia apartat. Em va semblar increïble que visqués allà després d'haver fet el que havia fet. Em va fer preguntar com podia ser d'inquietant una casa, que només són quatre parets.

No ho sé. Hi ha una diferència amb aquests: l'Església és l'única institució, almenys a Occident, que intenta ser un tòtem moral. Sembla que els seus membres només puguin ser jutjats als ulls de Déu, no davant dels tribunals de justícia. Aquesta casa que apareix a la pel·lícula és on renten els seus draps bruts, que no només són de tipus sexual. I realment hi ha cases d'aquestes per tot el món, a Espanya n'hi ha diverses. Però no tinc una voluntat de fer una pel·lícula de denúncia, he trobat un element dramàtic que em sembla molt interessant i que em permet jugar amb l'arbitrarietat de la ficció. Jo vaig filmar tres finals que canviaven radicalment el sentit de la pel·lícula. Molta gent la troba desesperançadora, i ho entenc, però jo l'he feta amb una mirada compassiva.