‘Flamenca': una delícia

En terres d'Occitània i a l'edat mitjana, la narrativa va ser una excepció perquè la literatura que hi va triomfar va ser la poesia trobadoresca. Tot i això, en occità i al segle XIII es van escriure dues novel·les esplèndides (Flamenca i Jaufré), que mereixen ser conegudes i llegides perquè la seva trama ens trasllada a un univers ple de delícies. Ara tenim a l'abast la traducció catalana de Flamenca, una història d'amor equiparable en bellesa al Romanç de Tristany i Isolda o als lais que va escriure Maria de França. Conté tots els elements de la novel·la antiga: hi ha un marit gelós (Archimbaut de Borbó) que tanca en una torre l'esposa rossa i delicada (Flamenca, que vol dir flamejant), hi ha un cavaller enamorat (Guillem de Nevers) que vol seduir l'esposa empresonada, hi ha unes donzelles (Alícia i Margarida) que ajuden en la subtil tasca de seducció la seva senyora i que també obtenen els plaers de l'amor, hi ha cavallers que participen en un torneig brillant davant la mirada atenta de les dames, hi ha joglars que canten i ballen i passen pel mig d'una anella, hi ha erotisme desinhibit, com al Tirant lo Blanc, però sobretot hi ha un diàleg enginyós i excitant, que és el que propicia la primera trobada de Guillem i de Flamenca.

Resulta que Archimbaut és tan gelós que Flamenca només pot sortir de la torre per anar a missa, acompanyada del marit i de les dues donzelles. Guillem se les ha empescat per convertir-se en l'escolà i encarregar-se de donar la pau als feligresos, cerimònia que consistia a besar el llibre dels salms. Es troben cara a cara dos segons cada diumenge i amb aquest temps escàs són capaços d'inventar aquest diàleg preciós: “Ai las!”, diu Guillem. “Què tens?”, pregunta ella la setmana següent. “Moro”. “De què?”. “D'amor”. “Per qui?”. “Per vós”. I així, des del dia 2 de maig fins al dia 22 de juliol, que és quan aconsegueixen de concertar la primera cita.

Anton M. Espadaler ha fet una traducció excel·lent de la novel·la occitana i una bona feina de presentació de l'obra. Al pròleg recull dades que contextualitzen la novel·la, tant des del punt de vista històric com literari, temporal i geogràfic. S'hi explica, per exemple, que Flamenca era ben coneguda en terres de la Corona d'Aragó. Aquells passatges que necessiten una interpretació més àmplia s'aclareixen en l'apartat de notes, que Espadaler ha tingut l'encert de col·locar al final de tot, per no distreure'ns de la ficció narrativa. Corrin a comprar-la. No se'n penediran!