Cultura

Art actual infiltrat

El Museu Marès de Barcelona aireja les seves col·leccions històriques amb sis obres d'art contemporani dels fons de La Caixa camuflades en les seves sales

El museu engega una operació per estimular la visita del públic més jove

A la sala d'escultura antiga del Museu Marès han aparegut de la nit al dia dos busts xocants que contrasten amb la sumptuositat i l'altivesa dels rostres dels amos i senyors del món romà. No han estat excavats en cap jaciment arqueològic. No estan fets de marbre, sinó de xocolata, l'un, i de sabó, l'altre. No representen homes, sinó dones. I les seves mirades no volen transmetre poder i seguretat, sinó feblesa i vulnerabilitat.

Una cartel·la groga adverteix l'estranya presència d'aquests retrats intrusos. No passen desapercebuts, però millor tenir una actitud activa quan es visita aquest museu, una borratxera d'obres i objectes eclèctics, més de cinquanta mil, un dens viatge per la història que arrenca en l'antiguitat i s'atura en sec en el segle XIX. Bé, això fins ara. Una exposició temporal proposa la continuació d'aquest llegat artístic fins a l'actualitat. Amb el títol de Nunc Stans, una locució llatina de Boeci que invoca el present etern, la col·lecció d'art contemporani de la Fundació La Caixa ha fet possible aquesta aventura expositiva tan inusual.

Els busts infiltrats són de l'artista Janine Antoni, enfant terrible de l'art del segle XXI adscrita als postulats del feminisme. Els separen 2.500 anys de les efígies dels herois romans, icones d'una masculinitat a la qual el treball d'Antoni s'encara. Aquest joc de miralls entre l'art vell i nou és la raó de ser de Nunc Stans, que aplega cinc intervencions més.

Antoni Gelonch, col·leccionista, mecenes i president del Cercle del Museu Marès, és el principal culpable d'aquest experiment que vol portar un aire renovat al centre. El públic jove sol ser reticent a visitar-lo perquè té el prejudici que és anacrònic i no atendrà els seus gustos. “Ara li servim un conjunt d'estímuls perquè es miri l'art del passat amb els ulls del present”, subratlla Gelonch. I, hi afegeix, perquè detecti els fils invisibles que connecten l'art de tots els temps. Tal com escriu Pere Parramon al catàleg, la mostra convida a percebre un reguitzell de ressonàncies quan “allò antic esdevé sorprenentment proper i actual, mentre les últimes fornades es revelen inusitadament hereves de tradicions avials”.

Totes les intervencions duen la firma d'una dona. Amb una intenció claríssima: “A les col·leccions del Marès, la dona apareix representada com a objecte. Com a creadora és inexistent”, exclama Nimfa Bisbe, la directora de la col·lecció de La Caixa, que ha fet la selecció de les obres amb la complicitat del comissari, Sebastià Petit.

Una fotografia d'una dona del Sudan amb uns bessons a la falda, en posat de Verge entronitzada, és l'element dissonant que es troba el públic quan passeja per les sales bigarrades de marededéus gòtiques. És una obra impactant de Vanessa Beecroft que dinamita estereotips de la cultura occidental. És a prop d'una altra peça d'alta tensió, en aquest cas de Katharina Fritsch: una torre formada per 288 figuretes de color groc llampant que reprodueixen el souvenir de la Mare de Déu que es ven a Lourdes.

Aquest to irreverent es manté al Gabinet del col·leccionista del museu. A la sala femenina, tres obres d'Ana Laura Aláez distorsionen els codis de la dona burgesa. Un anell gegant, una làmpada feta d'ungles pintades i una instal·lació de sis perruques i sis sabates de plataforma evoquen la invisibilitat de la dona més enllà dels accessoris que la identifiquen.

A la sala de la fe d'aquest atapeït gabinet, els missals, reliquiaris i escapularis conviuen amb una escultura integrada per vuit plats sobredimensionats foradats, obra d'Asta Gröting, que convida a reflexionar sobre el que distingeix l'art de tota la resta: la seva inutilitat. I a la sala de Montserrat, una copa de prop de dos metres d'altura, de l'artista Eva Lootz, recorda un dels episodis més estranys que ha viscut l'abadia: la visita, el 1940, del dirigent nazi Heinrich Himmler, convençut que la muntanya amagava el Sant Greal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.