Cultura

teatre de carrer i política cultural

bienve moya

Festa popular, ahir i avui

Les polítiques culturals marginen la cultura popular i s'erigeixen en àrbitre del bon gust

Marc Fumaroli, historiador i assagista francès de pensament més aviat conservador, a l'État culturel fa una crítica a la política cultural francesa del que va ser ministre del govern de Mitterrand, Jack Lang; crítica que no comparteixo en la seva extensió, sobretot si es té en compte que es deu a ell la saludable realitat de la política cultural pública francesa, encara avui. En el nostre entorn territorial, del pensament polític de Lang van viure, i continuen vivint, un considerable nombre d'inspiradors de la cultura pública catalana i espanyola. Van viure-hi, i alguns encara hi viuen, però en la imaginació, ja que mai va poder materialitzar-se a causa de l'escassetat de les dotacions dedicades, cosa que ens revela la voluntat insuficient per part de qui correspongués, de fer-ho possible.

Diu Fumaroli: “No estic en contra d'un Ministeri de Cultura que vetlli pel patrimoni artístic i per l'educació nacional [...] Però que s'arrogui el paper de guia cultural, promotor de l'art d'avantguarda i àrbitre del gust em sembla un abús.” És conegut que Lang fou l'animador oficial de la presentació en societat de projectes com el cirque noveau i el théâtre du rue, dues activitats (amb arrels comunes) que sota la seva orientació política, amb la creació del Centre National d'Arts du Cirque a Chalons en Champagne, van passar de ser un art marginal (o marginat) a les aules dels estudis superiors: dans la rue, com també és la rue l'espai escènic on té lloc la festa popular.

Un ventall extens d'exercicis

Voldria reivindicar i posar de manifest l'extensíssim ventall d'exercicis paraescènics que participen en la festa popular; que entre nosaltres anomenem danses, entremesos, etcètera, exercicis i representacions amb una posada en escena amb una acusada similitud morfològica i dramàtica amb les activitats que actualment desenvolupa a tot Europa l'anomenat théâtre du rue i el cirque nouveau. Aquest imaginari d'exercicis paragimnàstics i del vell teatre al carrer de la festa popular, un teatre d'arrel universal i, per la història de la seva formació, rabiosament autòcton, avui, entre els nostres crítics de la cosa, encara sol ser despatxat amb un desconsiderat tradicions. Aquest cúmul d'activitats paracircenses i de teatre popular, observat amb emoció i entusiasme per Pierrot Bidon –un dels pares del cirque nouveau–, el va fer exclamar durant una visita a Reus convidat per l'organització de Trapezi-Fira del Circ de Catalunya: “Si a França tinguéssim el que jo he vist desfilar pels seus carrers en els dies de festa: castells, gegants, balls populars, els toros i, sobretot, el nombre i la qualitat de les persones que es mouen al seu voltant, els asseguro que no hagués calgut inventar-nos les arts du rue.” No ens hem de prendre al peu de la lletra la seva observació, però sí que caldria tenir-la en compte, Bidon no era un mal observador, precisament el seu treball a l'Àfrica, entre els joglars populars de Guinea Conakry, va potenciar un espectacle circense que va girar per tot Europa.

I aquí faig coincidir cultura popular i la cita de Fumaroli. Vull fer coincidir la realitat actual d'aquestes manifestacions al carrer de les nostres ciutats i la reflexió, degudament comparada, entre la línia de les polítiques culturals que, encara avui, pretén seguir aplicant l'administració, i la cita de Fumaroli; cita que el lector sabrà calibrar, si té en compte que tanta importància artística (estètica i ètica) i capacitat educadora conté la cultura popular actual com la dita cultura acadèmica o alta cultura. Perquè també hem de tenir en compte que l'avantguarda no està pas renyida amb el geni popular. En tenim mil exemples: Joan Brossa, amic d'il·lusionistes i pallassos; Perejaume i Guinovart i Miró, admiradors de les formes populars; Antoni Miralda i la seva barroca gigantomàquia entre Colom i l'estàtua de la Llibertat, d'un gran sabor popular i populatxer.

Crec que s'acosta la segona part de l'advertiment de Fumarola: la voluntat per part dels despatxos de l'administració d'erigir-se en àrbitre del gust i del que és o no és alta cultura, o mitjana cultura, o baixa cultura, la popular.

No voldria acabar l'article sense anotar una altra consideració de Fumaroli que interpreto des de la meva manifesta estima per les formes de la cultura popular: “La veritable modernitat és aquella posició crítica respecte les estratègies de racionalització, uniformització a la baixa i banalització universal que caracteritzen la modernitat capitalista i tecnològica.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor Bernanrd Lesfargues, poeta i traductor del català al francès

Destaquen les traduccions d’obres de Joan Sales, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Jaume Cabré o Quim Monzó

 

Humor forjat

Barcelona
 

L’obra censurada, de bolos

barcelona
 

La bellesa útil

barcelona
 
RAFAEL VALLBONA
ESCRIPTOR I COEDITOR DELS QUADERNS DE LA FONT DEL CARGOL

“Volem difondre l’obra i els autors vinculats al Maresme”

Premià de Dalt
 

Accés públic a part del fons Fontserè de l’arxiu de Banyoles

BANYOLES
 
ANTONI VECIANA
AUTOR DEL TEXT TEATRAL PATRÓ, QUE S’ESTRENARÀ ELS DIES 3 I 4 DE MARÇ AL BARTRINA DE REUS

“Quan s’acaba el llenguatge i el diàleg comença la violència”

REUS
 

‘Fuga de conills’, el retrat agredolç d’una generació

girona
 

Femenina i singular

Barcelona