Cultura

Claret Serrahima

Dissenyador gràfic

“Els polítics han raptat la cultura”

Les declaracions de Mariscal em semblen una gran frivolitat i una falta de respecte
No sé si el català és un desgraciat o no, però sí que és un depravador

Entrevistem Claret Serrahima just el dia que compleix 65 anys (dilluns passat). “Una xifra lletja –diu rient– per tot el que representa, però jo no em penso jubilar ni a curt ni a mitjà termini.” I és cert. Serrahima és un home inquiet, entusiasta de la seva feina, compromès i activista. Puntal del disseny gràfic al nostre país, a més de liderar la seva actual empresa de disseny i comunicació visual, Clase Bcn, al llarg de la seva trajectòria s'ha posat al capdavant d'institucions com ara l'Associació de Dissenyadors Gràfics, ha estat vicepresident del FAD i ha presidit el Cercle Artístic de Sant Lluc, entitat que va modernitzar de manera notable. Precisament Sant Lluc li va lliurar fa uns dies la Medalla de Sant Lluc 2015 i li dedica una petita exposició, Entreteniments, que estarà oberta fins al 21 de novembre.

No veiem gaire disseny gràfic en aquesta exposició.
No, es tracta d'una mostra d'obres íntimes, coses que faig al marge de la meva feina. Per exemple, hi ha moltes llibretes de viatges, una cosa que fa trenta anys que faig i que ara resultat que està molt de moda. Quan viatjo, per exemple, com que sóc incapaç de prendre'm alguna cosa en una cafeteria, de relaxar-me i quedar-m'hi una estona llarga, dibuixo persones que hi ha al meu voltant. Així m'obligo a ser allà i descansar. Només necessito la llibreta, un estoig amb llapis de colors i una caixeta d'aquarel·les. De fet, són dibuixos robats, per això no trigo més de deu segons a fer-ne un. Són quatre traços. Sóc un fotògraf amb llapis.
L'arquitecte Norman Foster sempre diu que en l'inici de qualsevol projecte sempre hi ha un primer dibuix amb llapis. Hi està d'acord?
Sí, sempre. En el meu cas, l'ordinador ocupa només un vint per cent en el desenvolupament del projecte. Després, la resta de l'estudi ja ho aplica digitalment. I no només hi ha llapis, hi ha color. Jo em vaig formar a belles arts, i quan era jove i vaig començar a treballar amb Enric Satué, recordo que ell sempre deia que jo posés els colors. Crec que la meva formació en belles arts ben segur que es nota en la composició, la forma i el color. Ara bé, que quedi clar que jo no sóc un artista.
Ah, no?
No, sóc dissenyador. Que dibuixi i pinti no vol dir que sigui pintor, de la mateixa manera que no tothom qui escriu és escriptor. A més, crec que a partir de Duchamp, l'art està mort. Tot són repeticions, però no ho critico, perquè la història de l'art s'ha copiat sempre a si mateixa. No passa res. Arribats a aquest punt, o res és art o tot és art, i en aquest sentit també seria art la publicitat, el disseny... On és la frontera entre art i artesania, per exemple? Per això, prefereixo substituir la paraula artista per la de creador.
En l'exposició mostra un projecte censurat, el del cartell de la Mercè del 2010, que mostrava unes figues. Pot explicar el que va passar?
És un treball que no havia exposat mai fins ara. Em van encarregar el cartell per a la Mercè i se'm va ocórrer que la figa, que precisament és un fruit de tardor, era molt adequada per protagonitzar el cartell, perquè, a més, és una fruita molt humil i molt mediterrània. No els va fer gràcia d'entrada la idea perquè van creure que molestaria les feministes! Els vaig convèncer, però finalment em van tombar el cartell perquè tenien por –em van dir– que els mitjans de comunicació fessin broma amb el tema i diguessin coses com ara “Barcelona fa figa” o “L'alcalde fa figa”. I és que feia poc que havia passat allò de la consulta de la Diagonal de Jordi Hereu.
Vostè va estar en la gènesi del Museu del Disseny a través fins i tot d'una fundació que l'impulsava. Un any després de la inauguració, què n'opina?
Doncs que no és el meu museu. No m'interessa gens com està concebut. En el nostre primer projecte, no hi havia exposició permanent, era un museu viu, sempre amb exposicions temporals, canviant contínuament, parlant dels dissenyadors actuals. D'altra banda, sempre he estat en contra que el FAD i el BCD es traslladessin a l'edifici del museu, que és municipal, perquè, diguin el que diguin, això els pot fer perdre la seva independència.
Vostè sempre s'ha mostrat partidari que la cultura no depengui de tercers.
I sobretot dels polítics. Actualment vivim un dels moments més baixos de la cultura, perquè, en els últims anys, consellers, regidors i polítics de tota mena han fet esforços brutals per raptar la cultura. Què ha passat amb el Conca, que pràcticament està desmantellat? Doncs que als polítics els va entrar el pànic de deixar llibertat de moviment.
I què ha passat amb la identitat corporativa que va dissenyar per a l'Arts Santa Mònica?
Doncs que, en aquest país, quan en una institució es canvia el director i la línia, sembla que també se n'ha de canviar la identitat gràfica! Passa gairebé sempre. Treuen el director i treuen el logo. En el cas de la identitat del Santa Mònica, va ser un treball molt apreciat: la mateixa Generalitat em va donar el Premi Nacional de Cultura 2010, va guanyar el Laus d'Or... No ho entenc. Els mateixos que em premien són després els que rebutgen la meva feina.
Fa unes setmanes, un dels seus col·legues de professió, Javier Mariscal, va declarar que està arruïnat, que ningú li dóna feina i que viu com un manter. Què n'opina?
Em saben greu aquestes declaracions, no perquè Mariscal estigui arruïnat –cosa que no em crec de cap de les maneres–, sinó perquè em semblen una gran frivolitat i una falta de respecte cap als manters i cap a la gent que no té feina i passa gana. Qualsevol persona que s'autodenomini d'esquerres no hauria de dir coses així.
Són temps convulsos en política. Com ho viu un home com vostè, que sempre s'ha compromès en aquest àmbit?
Estic absolutament esperançat amb els nous partits polítics. I siguin benvinguts fins i tot els que s'equivoquen, com seria, al meu parer, el cas de Ciutadans. Si Ciutadans ha de deixar enrere el PP, molt millor. Després ja ens ficarem amb ells! El problema dels partits de sempre, tant el PP, com Convergència, com el PSC, és que han estat incapaços de renovar-se. Els del PSC diuen que estan incorporant gent nova, i quan veus la llista que presenten a les eleccions fa plorar de riure. Són sempre els mateixos. I que surti cada dos per tres un senyor com Alfonso Guerra fent declaracions demostra que tenen una estructura totalment corcada. El que no entenc és per què tenen tant d'interès a seguir fent política, quan està demostrat que la gent ja s'ha desconnectat d'ells. No ho fan pel bé social ni res d'això. En aquests moments, dels partits de sempre, de l'únic que me'n fio és d'Esquerra Unida. Però sobretot confio en els nous partits i les plataformes i col·lectius que han sorgit gràcies
al 15-M.
Una vegada va enviar als amics per Nadal una serigrafia que deia “Catalunya és una desgràcia i els catalans, uns desgraciats”, que va exposar a la retrospectiva del Museu d'Art Modern de Ceret i a l'Arts Santa Mònica fa cinc anys. Catalunya i els catalans seran menys desgraciats si s'assoleix la independència?
Els catalans hem estat i som desgraciats i ho continuarem sent d'aquí a 20 anys perquè hem desgraciat el territori per l'obsessió pel diner. Per això em posa nerviós sentir frases com ara “Barcelona, la millor botiga del món”... Aquí sempre, amb l'excusa de fer diners i de crear llocs de treball, anem destrossant-ho tot i fent malbé el país. És l'ADN del cinisme polític català. Catalunya ha basat la major part de la seva identitat en la llengua, cosa que no em sembla malament, però s'ha descuidat el territori. En el cas dels bascos, per exemple, és a l'inrevés, per això tenen el país que tenen... Així que no sé si el català és un desgraciat o no, però sí que és un depravador.
Amb la independència, ho arreglaríem una mica?
Si som independents algun dia i jo ho visc, seré un radical absolut a favor de la justícia social. I si pogués agafaria una màquina de segar tot allò que no funciona, les destrosses urbanístiques, per fer tabula rasa.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

Guy Cassiers exposa la mirada d’Europa als refugiats

El belga, Guy Cassiers i la dramaturga Elfriede Jelinek posen en escena un posicionament crític sobre Europa i els refugiats

‘Grensgeval’ es presenta demà al Teatre Municipal de Girona

Barcelona
 
Crítica
jazz

Eliane, afinada

 
comèdia

Una sàtira sobre el progressisme i la hipocresia

 
cinema
estrena

Un altre ‘dream team’ de superherois

barcelona
 

Da Vinci de rècord

Barcelona
 
cinema

Una farsa sobre l’escriptura i la ficció

girona
 
teatre

Marcel Tomàs fa “teràpia de grup” a ‘El Comediant’ parlant d’allò que més sap

Girona
 
música
novetat discogràfica

Joanjo Bosk busca la natura com a refugi a ‘Camí d’aigua’

figueres
 
Crítica
rock

Barcelona. Novembre del 2017