Un actor davant d'una sala buida

Havia pensat destinar aquest article a les úniques pel·lícules que, al cinema i la televisió, podia veure durant la Setmana Santa quan jo era una nena. Pel·lícules religioses que es repetien una i altra vegada: Els deu manaments, Barrabás, Ben-Hur, La túnica sagrada, etc. Ho vaig desestimar perquè, de fet, aquestes pel·lícules sempre m'han avorrit. I és així que havia decidit escriure sobre L'evangeli segons sant Mateu, de Pasolini, l'única pel·lícula vista sobre la vida de Jesús que m'inspira un profund respecte. No recordo haver-la vist durant les meves primeres setmanes santes. Tot i que Pasolini va dedicar-la a Joan XXIII, suposo que no formava part del cànon oficial de les pel·lícules de Setmana Santa no només pel fet que, essent del 1964, aleshores era recent. Hi apareix un Jesús (inoblidable Enrique Irazoqui) dels pobres, nascut de la consciència que Pasolini, vivint als suburbis de Roma, va adquirir davant dels homes esquinçats per la misèria. És un Jesús vist per un marxista que volia acostar-se als cristians de les classes populars i que potser volia entendre la fe de la seva mare, Susanna, que encarna Maria en el film.

El cas és que podria continuar amb L'evangeli segons sant Mateu, a propòsit, per exemple, de la inspiració pictòrica de les seves imatges. Però, poc abans de començar a escriure, he sabut que un actor italià, Giovanni Mongiano, va fer recentment una funció teatral sense haver-hi cap espectador a la sala. Per ser més precisos, s'ha de dir que n'hi havia tres, però no van passar per taquilla: el tècnic de llums, l'assistent de l'actor i la taquillera, que, a més, va desaparèixer un cop va sonar-li el mòbil. Quan Mongiano, actor torinès amb més de quaranta anys d'experiència teatral, va saber que la sala era buida va restar un moment en silenci, va mirar a terra i, de cop, va dir: “L'espectacle es farà igualment.” I així va ser. El fet va tenir lloc al Teatro del Populo de Gallarate, una ciutat de la Llombardia. L'obra representada du per títol Improvvisazione di un attore che legge, que, a més d'interpretar-la, Mongiano ha escrit i dirigit a partir de la vida de Matteo Sinagra, actor de la companyia d'Erneto Zacconi, qui va treballar amb Eleonora Duse.

Buscant-ne referències, he trobat un text que explica que Sinagra va ser un còmic de primers del segle XX amb una vida tragicòmica que Mongiano recrea amb ironia i recorrent a la improvisació perquè “tots som fills della Commedia dell'Arte”. I també que dins del muntatge hi cap Shakespeare, Pirandello, el vodevil i els drames més sagnants. S'hi afegeix que s'hi fa present la vida de darrere l'escenari, que pot semblar romàntica als estranys, però que és plena de grotescos imprevistos, d'il·lusions perdudes, d'humiliacions coents. Certament. Tanmateix, conclou el text, tot se sublima amb l'amor pel teatre. Així ho va fer Giovanni Mongiano: “He fet la funció per amor al teatre.”

M'agradaria veure aquest muntatge teatral. Com és que no va anar a veure'l ningú de Gallarate, una ciutat de 56.000 habitants amb quatre teatres, dels quals diuen que acostumen a omplir-se? He llegit que l'actor culpa els organitzadors de no fer-ne publicitat i els organitzadors, la premsa de no fer-ne difusió. Què feien, què passava, aquell dia a Gallarate? Hi ha coses, en tot cas, que costen d'explicar i, a vegades, una és l'afluència o l'absència de públic. Culpa de la premsa? En depèn la difusió en aquesta època de xarxes socials? Sigui com sigui, Mongiano ha explicat el seu gest, que ha circulat immediatament a través d'internet. En temps de Matteo Sinagra i potser fins i tot d'altres més recents, l'acció hauria corregut més lentament fins a convertir-se en llegenda. Ara Mongiano s'ha fet famós, però potser només per un dia.