La ‘performance' catalana

Els tòpics són la construcció d'una idea estereotipada que de tant que s'utilitza perd el seu valor. Els tòpics diuen que els catalans som del puny tancat, som secs en les nostres relacions i som massa esclaus de la cultura del treball. Ocho apellidos catalanes, d'Emilio Martínez-Lázaro, pot ser vista com una farsa al voltant dels tòpics dels catalans, però amb la peculiaritat que els tòpics elementals pràcticament no hi surten. Els vells tòpics són substituïts per uns altres que tenen a veure amb l'actualitat i amb les construccions fetes per la caverna mediàtica respecte a Catalunya. Els nous tòpics tenen a veure amb un país que vol crear fronteres amb l'Estat espanyol, que sol amagar els seus diners a Andorra i que està disposat a crear guetos per als espanyols que vulguin viure-hi. La pel·lícula d'Emilio Martínez-Lázaro abona tots aquests tòpics alimentats per una certa visió espanyola del “regionalisme català”, però ho fa amb certa por. Sembla com si en el tracte cap als catalans volgués mirar de no ofendre i potenciar la comèdia d'embolics sentimentals per evitar perdre tots aquells espectador independentistes que podien riure les gràcies d'Ocho apellidos vascos però que poden arribar a boicotejar Ocho apellidos catalanes perquè és tan espanyola com les tertúlies de Tele-5, la cadena productora del film.

Per poder calmar els ànims, la pel·lícula alimenta un altre tòpic que podria tenir certa gràcia però que és reduït a la banalitat. El nou tòpic és la idea que els catalans som uns grans especialistes a organitzar performances i que en els darrers temps ens hem convertit en uns mestres de la representació. La millor representació que hem organitzat és el procés, i per això tota la farsa de la pel·lícula gira al voltant de fer creure a una rica senyora catalana que Catalunya és independent, que per entrar-hi els espanyols han d'ensenyar el passaport i que, fins i tot, en lloc d'euros podem disposar d'una nova moneda, anomenada morenetes. En jugar amb la representació fictícia –a la manera de Goodbye Lenin o Bienvenido Mr. Marshall–, la pel·lícula redueix l'independentisme en una construcció establerta des d'un “nacionalisme eixelebrat” i acaba constatant que davant la follia catalana hi ha el seny espanyol.

Ocho apellidos catalanes utilitza els esquemes més elementals de la comèdia clàssica –el model mal imitat és Històries de Filadèlfia– per mostrar com el noi pot infiltrar-se en el món de la noia, destruir el casament mitjançant el rescat al darrer moment i acabar imposant la seguretat d'una nova família assenyada. L'estructura és tan simple com la de la primera part. El problema de la segona part és que la farsa és tan poc consistent i tan feble que ha perdut tota la gràcia. Probablement algú argumentarà que mentre que els bascos podien riure d'ells mateixos, els catalans no tenim sentit de l'humor. La culpa no és nostra, sinó dels que han construït una pel·lícula ortopèdica, amb una posada en escena gens inspirada i amb uns secundaris sense cap gràcia –l'alcalde d'un poble és un exemple del que no ha de ser un secundari de comèdia–. Ocho apellidos catalanes vol revalidar per la via més fàcil un èxit més que previsible, però ho fa de la manera més matussera possible. És evident que la llei del mínim esforç condemna la pel·lícula a un naufragi artístic més que assumit, però la llença cap al possible èxit comercial. Un èxit que, en els temps que corren, vol ser també la victòria política dels tòpics construïts des de la caverna.