Submersió picassiana

La vitalitat artística i l'agosarament tècnic que van caracteritzar Pablo Picasso al llarg de tota la seva vida ja eren ben evidents en els seus inicis com a pintor. Qualsevol historia-dor de l'art tindria clara aquesta afirmació, però ara són la mateixa ciència i les dades objectives les que la corroboren, gràcies a un estudi que acaben de fer públic la Universitat de Barcelona i el Museu Picasso, centrat en sis teles de l'artista, datades entre el 1895 i el 1900 i fetes a la Corunya (dues d'elles) i Barcelona.

Gràcies a l'estudi, que combina tècniques diverses com ara reflectografies, infrarojos i fluorescències de raigs X, s'han trobat noves obres sota les ja existents i curiositats sobre el procés de treball del jove Picasso que confirmen que el pintor “no era ni metòdic, ni gens ortodox, i desobeïa les normes” quan pintava, en paraules de Reyes Jiménez, del departament de conservació preventiva del Museu Picasso.

Així, per exemple, sota l'obra Home amb boina (1895), feta amb 14 anys a la Corunya, durant les classes a l'escola de Belles Arts de la ciutat gallega que impartia el propi pare del pintor, ha aparegut una pintura amb dos coloms [vegeu la foto]. Aquesta obra podria ser obra del mateix Picasso, i seria la primera peça de l'artista sobre un tema recurrent al llarg de tota la seva vida. Però Reyes Jiménez s'inclina més per pensar que l'autor de l'obra podria ser el pare del pintor, José Ruiz, ja que manté una similitud formal molt gran amb algunes de les seves pintures de coloms.

Reciclatge de teles

Ja a Barcelona, Picasso pinta Home a l'estil d'El Greco (1899), peça sota la qual se sospitava que hi havia una altra obra. En aquest cas es veu una figura masculina d'esquena, segurament una acadèmia feta al natural a l'Escola de la Llotja. El reciclatge de les teles era molt freqüent en Picasso (i també en altres artistes), però en el cas del malagueny no és només una qüestió econòmica, sinó que “ell aprofita la diferència de textures i de colors per a l'obra final”. En el llegat que Picasso va deixar per al museu barceloní,
hi ha diverses acadèmies amb la tela retallada, que després el jove pintor utilitzava per a altres pintures.

Un altre cas interessant és el del retrat de Josep Cardona i Furró (1899), en el qual Picasso arriba a treballar la tela tres cops. Primerament, l'artista hi va pintar –en una tela enganxada a una fusta amb xinxetes– un interior, segurament amb alguna escena, típica del moment, amb malalts. En un segon estadi, agafa la tela, la munta en un bastidor i hi pinta un paisatge urbà barceloní. I, finalment, pinta Josep Cardona.

En un retrat de Carles Casagemas, del 1899-1900, s'ha pogut comprovar que els greus problemes de conservació de la pintura es deuen a una capa de blanc de plom que Picasso va aplicar sota el retrat. Aquesta capa fa molt difícil saber què hi havia a sota, però pel cromatisme de les restes de pintura subjacent (blau a dalt, verd al centre i ocre a sota) es tractaria, un cop més, d'un paisatge.

Del barret a la perruca

De fet, l'estudi que s'ha portat a terme tenia com a eix central la curiosa obra Autoretrat amb perruca (1900), en què Picasso es pinta irònicament amb un perruca blanca, estil Lluís XV. L'estudi ha permès veure que, primer, Picasso va pintar un home (es desconeix qui) amb un gran barret; després, s'autoretrata amb el seu cabell negre i la seva característica clenxa, i, a la fi, opta per la perruca.

L'estudi, que s'ha dut a terme en el marc del projecte europeu Infraestructures de Recerca Avançada sobre el Patrimoni Cultural, s'ha fet amb un laboratori mòbil que permet analitzar les obres sense que calgui moure-les de lloc. La recerca es presentarà divendres a la UB dins d'un simposi sobre el jove Picasso.