La consciència de l'assassina

En el sintètic pròleg de The assassin, la monja Xijian, que ha educat l'assassina Yinniang en el domini de les arts marcials, li diu: “Domines l'espasa, però et falta determinació.” Yinniang ha estat educada per matar, però no pot dur a terme les seves accions perquè dubta. The assassin mostra el combat intern entre la violència i els sentiments, entre les ordres i la consciència.

La pel·lícula està ambientada a la Xina del segle XI, durant el període de la dinastia Tang, i s'explica la lluita de la cort Weibo, situada a les fronteres de l'imperi, per tal de poder viure al marge del poder omnipresent de l'emperador. L'assassina és enviada per arreglar la situació. Huo Hsiao-Hsien s'inspira en un vell relat de l'època en què es van articular els elements genèrics del Wuxia, els relats mitològics de lluita i batalles entre mestres de l'espasa.

Huo Hsiao-Hsien juga amb tots els elements mitològics del gènere. Mostra l'assassina silenciosa, la monja poderosa que es converteix en mestra, la misteriosa guerrera emmascarada i un bruixot que té un poder fantàstic, però rebutja tot intent de manipular-lo. La violència és molt seca. Allò que interessa no és tant el desenvolupament de l'acció sinó la crisi interior dels personatges. El relat èpic és explicat pel director de forma el·líptica, sense explicitar res i obrint-lo cap a nombroses incògnites.

El resultat és una pel·lícula fascinant tant per com transforma l'èpica de les arts marcials com per la manera en què construeix una forma sofisticada, de gran potència visual, amb un ús exquisit del color que no s'havia vist en el cinema oriental des de La porta de l'infern (1954) de Teinosuke Kinugasa.

Hou Hsiao-Hsien és el més gran creador de formes fílmiques de tot el cinema asiàtic. A The assassin demostra, un cop més, com la poesia visual parteix de la recerca del petit detall, de les petites oscil·lacions a l'interior de sofisticats plans seqüència. Funciona com una pel·lícula sobre una dona que mira, que s'amaga darrere els cortinatges de seda, que observa l'evolució d'un món. La càmera rebutja tota escena grandiloqüent, els grans moviments dels personatges, per privilegiar les oscil·lacions dels cortinatges o la presència emotiva de la natura a l'interior de la mateixa ficció. El resultat és un exercici depurat on la pantalla cinematogràfica és un camp de recerca permanent.