Madonna s'homenatja

Tot un autohomenatge. Als seus 57 anys en plena forma i amb més de tres dècades de carrera, Madonna s'autoal·ludeix i s'autocita constantment en l'espectacle, Rebel Heart, que anit va recalar al Palau Sant Jordi de Barcelona, amb les entrades esgotades, i que avui tornarà a repetir en el mateix escenari. Tres anys després de la seva última actuació a la ciutat, Madonna, fidel a sí mateixa i a la seva iconografia, va seduir els espectadors, entregats, molts dels quals vinguts de fora, i que van haver de suportar estoicament llarguíssimes cues i escorcolls per entrar, degut a les especials mesures de seguretat. Els controls d'entrada al Sant Jordi van ser de totes totes insuficients per fer passar les 16.000 persones que van assistir al concert i que van esperar que la diva comencés la seva actuació amb una hora i quart de retard.

Amb més moments de calma que en els seus concerts anteriors -amb la cantant sola a l'escenari, l'espectacle, divertit, sense ínfules, bascula entre les ja habituals grans escenes coreografiades al màxim, amb quatre pantalles de vídeo escopint imatges a dojo en sofisticats muntatges audiovisuals, i entre els moments més íntims.

Madonna, doncs, no dóna respir ni en els intermedis. Vestida com un samurai barroc, cabellera rossa al vent, protegida com una reina pels guardians ballarins, es presenta dins d'una gàbia que penja del sostre travessada per llances mentre interpreta Iconic, un dels temes del seu últim disc. En aquesta primera part de l'espectacle, amb una estètica pseudooriental, Madonna balla amb ventalls i pren la guitarra elèctrica per interpretar una versió rockera de Burning Up. És el primer cop durant el xou que la cantant recupera un dels seus temes primerencs. I és que el concert va combinant una bona colla de cançons noves del disc homònim, amb precisament els temes més antics del repertori de Madonna que, precisament, van ser els responsables del seu èxit fulgurant.

La iconografia religiosa, farcida de tocs sadomassoquistes, no falta en l'espectacle, una constant en tots els xous de la diva americana. Madonna juga amb una barra en forma de creu, es refrega contra ballarines lleugeres de roba... de monja, participa en una mena de Sant Sopar ecumènic i orgiàstic, s'estira sobre la taula amb les mans lligades amb una corda vermella i juga amb un bisbe de bon veure mentre canta Devil Pray.

Després, l'escenari es transforma en una mena de taller mecànic a l'estil de Grease i Madonna, dirigint-se per primer cop al públic (“está muy caliente”...), convida a alguns dels seus ballarins a treure's la samarreta. Amb l'ukelele, interpreta l'icònic mig-temps True Blue, i una vigorosa versió de Deeper and deeper. Aquí, en el revival de cançons primerenques, no hi falta una altra d'emblemàtica, Like a Virgin, corejada fins a l'infinit.

Amb el vermell com a color dominant, el rovell de l'ou de l'espectacle arriba a Living for love. En la ciutat on les corridas de toros estan prohibides, Madonna apareix vestida amb un traje de luces luxós i d'aspecte goyesc (confeccionat a Saragossa), i amb la glamurosa i llarguíssima capa semblant a la que la va fer caure durant l'última gala del premis Brit. La festa suposadament flamenca s'acaba convertint en caribenya a La isla bonita i en un potpurri de cançons antigues com Into the groove, i Lucky Star.

Però el concert arriba al seu punt àlgid en el moment més avançat de la nit. Madonna, en una escenografia i vestuari més propi d'un cabaret, farcida de lluentons però sense perdre l'elegància, interpreta la gran Music i Material Girl –un altre tema emblemàtic–, coberta amb un vel de núvia. De nou, sola, amb l'oukelele, llança una proclama a favor de l'amor, cantant una versió de La vie en rose, forçant al màxim les seves moderades qualitats vocals però sortint-se amb dignitat. El públic ho agraeix amb una gran ovació.

Com ja és habitual en els últims xous de la cantant, a la fi el Palau Sant Jordi esdevé una gran discoteca. A Unapolegetic bitches va marcar un ball i es va menjar una poma amb un esplèndid Jon Kortajerena. I va acabar amb un altre clàssic, Holiday, coberta amb una bandera del Barça i eludint polèmiques ja que a cada país surt amb la bandera del lloc. Una festa, un deliri. Madonna encara té corda per estona.