“He tallat moltes llàgrimes”

Sí, però està bé plorar, quan val la pena el motiu. Està bé que et toquin les coses, perquè arriba un moment que semblem de plexiglàs. I si no som vulnerables al que passa, no és un bon negoci. A mi i tot hi ha moments que em costa de digerir, i això que l'he muntat i l'he vist moltes vegades, però és el que té el documental: és de veritat el que hi ha al davant, no hi ha trampa ni cartró, no hi ha ficció, i t'arriba d'una manera brutal. Això fa que et fiquis dins la pell dels protagonistes. Però també t'alegres amb ells, t'emociones quan els veus amb aquesta sensació de sentir-se acompanyats, de sentir-se valents.

Jo diria que hi ha més del triple de llàgrimes que no hi surten. Em vaig contenir molt. El més complicat del muntatge va ser trobar l'equilibri entre no saturar de l'emoció, però que arribi a l'espectador. Perquè la gent té tant dolor a dintre que, quan fa una estona que parlen, tenen la necessitat de plorar. Primer els costa, perquè no volen recordar, però després comencen a treure tot el dolor que tenen dintre, tota la malaltia. Perquè això a part de mals de cap i la sensació d'indefensió i d'impotència, causa malalties. El que més he tallat són llàgrimes, havies de dosificar-les molt bé, i equilibrar-ho amb sentiments com la ràbia, l'alegria, el goig, el coratge...

I tant, s'ha aconseguit moltíssim! Des dels tribunals europeus s'han revocat clàusules abusives, han hagut de venir des de fora a fer-ho, perquè el govern espanyol ha fet tot el que ha pogut per protegir els bancs. Cada vegada és més fàcil aconseguir una dació a canvi del deute hipotecari, i això és gràcies a la seva lluita. També és gràcies a ells que la gent no es queda sota un pont perquè no pot pagar la hipoteca. Ells han motivat tothom per socialitzar edificis propietat dels bancs que estaven tancats.

Jo crec que sí, per això he fet el documental, perquè em sembla imprescindible. Estem tan bombardejats per notícies negatives sobre l'ésser humà, sobre corrupció, atemptats... Jo tinc dues filles, i crec que les he de fer creure en les coses bones que pot fer l'ésser humà. I aquestes coses s'han de mostrar al cinema, tenim l'obligació d'estar enganxats a la realitat. L'ésser humà té molt més de bo que de dolent.

Als quatre que hem fet el documental ens ha canviat la perspectiva de la vida. Ja ho sabíem, tot això, però ara entenc que a la gent no li ha de fer vergonya dir que és pobra i que no té diners, perquè no en té la culpa. Això s'ha de normalitzar. Un 30% de la gent està vorejant la pobresa: atur crònic, joves que no arriben a final de mes... Tots coneixem gent que està en una situació semblant, però la gent passa el dolor a dintre, no ho diu per pudor, per vergonya. Això s'ha de trencar, i quan es trenca aquesta mena de barrera de pudor que tenim, i parlem des del sentit comú, se'ns recol·locarà l'escala de valors. S'ha d'anar recordant de tant en tant, perquè un aprèn les coses, però se n'oblida.

De moment no.

Per al finançament hem trobat totes les barreres. He fet la pel·lícula només amb l'ajuda del departament de documentals de TV3, des del principi els va agradar el projecte i hi han donat suport. Els bancs i les entitats financeres són una mà molt llarga, estan darrere tothom, i això fa molta por. Però la veritat s'ha de dir. La poca justícia que es pot fer, s'ha de fer, encara que sigui tard, perquè hi ha molt mal darrera tot això, que se segueix fent.

A partir del 2008, quan el món va canviar i tot va trontollar, em vaig demanar què podia fer per ajudar. L'única bona notícia que vaig saber pels diaris, quan portàvem tres o quatre anys de desgràcies, és que un advocat de Martorell que es diu Dionisio Moreno, que defensava un llogater musulmà a qui volien treure de casa, va anar al Tribunal Europeu pagant-s'ho tot ell i va aconseguir que li donessin la raó. Van haver de canviar la llei hipotecària d'aquí i treure les clàusules abusives. Em va semblar un heroi, i que la seva història podia ser una pel·lícula de ficció meravellosa. Però no hi va haver manera d'aixecar-la, les televisions no hi entraven. Em vaig adonar que era un tema tabú, és així de bèstia. Doncs vaig decidir fer un documental sobre la gent que està passant la crisi. Vaig agafar La Granja de Sabadell perquè tinc família que hi treballa. I em va semblar un símbol molt maco del que volia explicar.

No m'agrada. Un documental per mi s'ha d'explicar per si mateix, pels personatges. La narració amb la veu en off està molt bé quan no trobes res millor.

Em sento més jo, més lliure per tractar els temes que em pertorben, que m'interessen. Sempre m'ha agradat escriure, m'agrada aixecar la meva història. Si escrius i dirigeixes, creativament ho toques tot. Vaig veure en aquell moment de la meva vida que allò m'omplia més i m'hi vaig tirar de cap. També hi va ajudar que dirigir em va anar bé.