Mirador
L'actriu de la tristesa
La japonesa Setsuko Hara, actriu dels films de Yasujiro Ozu, va morir, als 95 anys, el passat setembre
Feia més de cinquanta anys que s'havia retirat del cinema, però qui ha vist algunes de les millors pel·lícules de Yasujiro Ozu no se n'ha oblidat: Setsuko Hara va morir, als 95 anys, el 5 de setembre passat, però fa pocs dies que la família ho va anunciar. Pels que l'hem conegut al cinema, continuarà viva com fins ara o de la mateixa manera que des de l'any 1963, quan va retirar-se sense explicacions. Aquell mateix any va morir Ozu, però l'actriu va abandonar el cinema abans. Un misteri.
El cas és que en saber de la mort de Setsuko Hara, no vaig haver de recordar-la a Contes de Tòquio perquè aquesta pel·lícula d'Ozu sempre la tinc present. La tinc tan present com el pas del temps, com la presència dels absents, com les dificultats d'acordar allò que se'n diu la vida moderna, amb els seus tràfecs, amb la cura deguda als pares que envelleixen. Ozu, però, no jutja severament, ho constata i per això sempre ens fa pensar seriosament en la nostra vida, mentre que en les seves famílies japoneses, encara que per nosaltres estiguin tan lluny en l'espai i també cada vegada més en el temps, sempre hi ha alguna cosa en què ens hi reconeixem. En fi, com oblidar Noriko, la vídua que interpreta Setsuko Hara a Contes de Tòquio? L'actriu fa que el personatge transmeti bondat, aquella amb la qual acull els seus sogres, fràgils i perduts en la gran ciutat; també una mica desconcertats amb els seus fills, que, enfeinats, no saben què fer amb els pares quan els visiten i “entorpeixen” la seva quotidianitat.
No sé si hi ha una actriu que hagi sabut expressar millor la tristesa que Setsuko Hara. Penso en la filla de Chishu Ryu, al qual Ozu tendia a envellir, a Primavera tardana. En la tristesa que sent davant del fet que deixarà de viure amb el seu pare perquè li ha arribat l'edat que, per convenció, ha de casar-se. I la tristesa de Hara em fa revenir la de Chishu Ryu, en què, un cop sol a casa seva, pela una fruita. Quantes emocions hi ha en els films d'Ozu sense cap sentimentalisme, amb una sobrietat absoluta. Per això sembla que no hi passi res, però de sobte t'arriba una commoció. Setsuko Hara s'hi acorda perquè en el seu rostre sembla que no hi passi res fins que subtilment, potser només tancant les parpelles, expressa la interioritat d'un personatge. Ara que hi penso i que sobretot hi vull pensar, no tan sols va saber expressar tristesa, sinó que amb un lleu somriure fa sentir el desig de la felicitat i fins la seva existència certa.
Declinant totes les dones japoneses del seu temps, entre la tradició i la modernitat que arribava amb l'occidentalització dels costums, Setsuko Hara és present en bona part dels últims films estacionals i crepusculars de Yasujiro Ozu: Principi d'estiu, Crepuscle a Tòquio, Tardor tardana, La tardor de la família Kohoyagama. Es diu que els japonesos la continuen considerant la millor actriu del seu cinema. Del seu millor cinema. Això perquè no només va treballar amb Ozu, sinó que també forma part del món d'Akira Kurosawa i de Mikio Naruse. Amb el primer va treballar a No enyoro la meva joventut i en l'adaptació de L'idiota, de Dostoievski, Amb el segon, potser el mestre encara més desconegut del cinema japonès, va treballar en diverses pel·lícules, entre les quals recordo especialment La veu de la muntanya, basada en una novel·la de Ysunari Kabawata i amb una tristesa familiar semblant als films d'Ozu, però amb un acte radical que sembla impossible en el director de Contes de Tòquio. Hara encarna Yuyiko, una dona dolça que el seu marit, Suichi, no suporta perquè la troba infantil. Desesperada davant la indiferència de Suichi, que li és infidel, Yukiko avorta. I sí, aquesta és una pel·lícula en la qual la gran Setsuko Hara va expressar tota la tristesa del món.
