cultura
Dani de la Orden
Cineasta
“Ara no he volgut que es veiés tant el sucre”
És complicat barrejar emoció amb humor, passar de comèdia a drama amb elegància
De la canícula al Nadal: l'èxit que va aconseguir la comèdia romàntica i coral Barcelona, nit d'estiu ha facilitat que el seu director, Dani de la Orden, estreni ara Barcelona, nit d'hivern. La pel·lícula torna a tenir una estructura d'històries encreuades amb algun personatge que repeteix de l'original i una majoria de nous. I, naturalment, amb música de Joan Dausà –que hi fa un petit cameo– a la banda sonora.
Dins del context del cinema català, que s'estreni una seqüela gràcies a l'èxit de públic és un petit miracle.
Malauradament sí, tot i que REC ja acumula no sé quantes pel·lícules, i és una producció catalana. Barcelona, nit d'estiu va ser una pel·lícula molt honesta feta entre col·legues, i si hi ha una seqüela és perquè
n'hi pot haver, no és perquè veiéssim els números i ho decidíssim. He trigat molt temps a escriure-la i a rodar-la, no he tingut pressa i he fet la pel·lícula que jo he volgut.
n'hi pot haver, no és perquè veiéssim els números i ho decidíssim. He trigat molt temps a escriure-la i a rodar-la, no he tingut pressa i he fet la pel·lícula que jo he volgut.
El context nadalenc reforça les similituds amb el tipus de pel·lícules que té com a referent.
Sí, hi ha una escena en què no sé si faig un homenatge a Love actually o la copio directament, i m'és igual; jo bec dels meus referents i no me n'amago, i fins i tot cito el títol directament. També hi ha una picada d'ullet a Abans de l'alba, de Richard Linklater.
Aquesta pel·lícula amplia les franges d'edat dels personatges i les seves tipologies.
El problema que tenia la primera és que era molt innocent, tenia un punt naïf que feia que molta gent desconnectés. Jo volia que s'hi sentissin identificats aquells a qui va agradar, però també gent que ha viscut més i que sap que l'amor no és només conèixer una noia, sinó com mantenir-lo. No volia seguir parlant només de nois de 24 anyets, això ja ho he viscut.
El to d'alguna de les pel·lícules també és més políticament incorrecte.
Aquesta és molt més gamberra, no volia que es veiés tant el sucre. El referent cinematogràfic d'alguna de les històries és més aviat Supersalidos; de fet, les comèdies romàntiques en què menys entro són les que són com un conte de fades; m'agraden aquelles en què el protagonista se sent lleig i té un conflicte.
El fet d'encreuar diverses històries li facilita jugar amb diversos gèneres?
Et permet canviar el to, cosa que és més complicat si narres una història lineal. En una comèdia plural tens molta més llibertat, i pots tenir un repartiment més atractiu, perquè els actors han rodat un màxim de quatre dies; la part dolenta és que en cadascuna de les històries t'has de quedar en l'anècdota.
En el repartiment hi ha des d'actors veterans com Montserrat Carulla i Fermí Reixach fins a humoristes televisius i monologuistes. Ha estat complicat trobar un registre homogeni?
El que ha estat complicat és barrejar emoció amb humor, però no pels actors, sinó pel tipus de pel·lícula; costa passar de la comèdia al drama de manera elegant. I estic content que la tria dels actors sigui atrevida; no només hi ha humoristes, sinó que hi hem inclòs dos viners que tenen un paper molt petit, i que és gent que normalment només veus a través de la pantalla del mòbil.
També hi ha actors espanyols com Alberto San Juan i Alexandra Jiménez, i una història que passa a Madrid.
Fora de Catalunya continua sent una pel·lícula petita i tindrà poca promoció, i si obres una mica el càsting és més fàcil que es vegi. D'altra banda, tenia clar que la història que protagonitza Alberto San Juan només es faria si la feia ell; tenia unes ganes brutals de treballar amb ell.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.