Cultura

poesia

xavier castillón

La ressaca de ser pare

Joan Josep Camacho Grau publica els poemaris ‘Els nois de neó‘, ‘Cazalla' i ‘Orfeus de tercera': d'una nit boja a les conseqüències de la paternitat

Rafael Cruz i ell formen el grup Dream Machine

Podríem dir que Joan Josep Camacho Grau (Sant Vicenç dels Horts, 1975) ja és una veu consolidada dins la poesia catalana del tercer mil·lenni, si no fos perquè ell mateix seria el primer a rebutjar aquesta mena de medalles hiperbòliques i inútils. Mai no s'ha esforçat gens ni mica en la recerca de la notorietat, ni a freqüentar els cercles literaris oficials, i subscriu al 100% l'actitud del seu amic Enric Casasses quan diu: “Jo no visc de la poesia, visc en la poesia.” “No necessites públic, necessites lectors: per això publiques”, afegeix ell, acompanyat durant l'entrevista per Rafael Cruz, company d'aventures poeticomusicals al projecte Dream Machine i autor de les il·lustracions d'un dels seus últims llibres, El tòrax de la bèstia (Xicra, 2013), amb el qual Camacho Grau va quedar finalista del premi Gabriel Ferrater 2004.

Cassanenc adoptiu i actualment resident a Girona, on és professor de secundària, Camacho Grau ha publicat recentment tres poemaris, escrits en el període 2005-2008, que no formen cap cos unitari, però sí s'articulen en certa manera al voltant de la seva experiència vital com a pare que, com passa sovint, marca un abans i un després.

L'abans és Els nois de neó (Roure Edicions), presentat per l'autor com “400 versos d'una nit boja qualsevol protagonitzada per aquests nois de neó, que estan inspirats en The Neon Boys, el grup que van formar Tom Verlaine i Richard Hell abans de Television”, fonamental grup novaiorquès del qual el poeta rememora, encara enlluernat, el seu concert al festival Primavera Sound. El llibre, dedicat “a un col·lega amb el qual sortim”, es presenta a la nota final com “una obreta exprés, tant pel que fa a la celeritat a l'hora d'escriure-la com pel fet d'estar escrita a mida de”. Tal com escriu Guim Valls a l'epíleg Obra vista, Els nois de neó comença amb “una piràmide sil·làbica construïda a partir de títols de llibres” –des de Calç de Casasses a Catedral de Carver–, i entra tot seguit en matèria: “El sol es pongué i prenguérem per la força la nit fortificada il·luminada pel desig...” I així comença el periple per una nit en què “no hi ha nèctar que no tastem”. “La nit no ens confongué perquè nosaltres ja estàvem confosos d'entrada”, obre un altre d'aquests poemes que, segons Valls, tenen en comú la set, “una set incendiada impossible de sadollar que ens fustiga per veure si n'hi ha, si segueix havent-n'hi, d'esperit”.

El següent llibre és Cazalla (Emboscall), una raresa en la trajectòria de Camacho Grau perquè, per raons molt personals, és i serà la seva “opera prima i única en castellà”. Dedicat “a mi padre, a mi hijo”, Cazalla entra ja en matèria i és un llibre marcat definitivament per la paternitat, que comença amb una Advertencia: “El amor contiene benzedrina pura, espinas de hidrógeno, cianuro en cápsulas y deforma el hígado a base de vacíos, el amor puede matar y mata.” Com escriu Lluís Freixas a l'epíleg, “d'aquest llibre fa mal sobretot que ressoni tant a veritat”.

Per acabar, Orfeus de tercera (LaBreu Edicions) és “un dietari en vers sobre les conseqüències de ser pare”, datat entre el desembre del 2007 i l'octubre del 2008, tot i que al final es puntualitza que “l'ordre cronològic dels poemes és fortuït i les minúscules i la manca de signes de puntuació és premeditat”.

Aquests tres poemaris, indomables com l'autor, són només l'iceberg més recent d'una obra que no ha parat de créixer des de l'any 2000 i de la qual també han emergit Vindrà la llum (2001), Antic silenci (2004), L'hort de marbre (2006), Bromur (2009) i La lobotomia de Proust (2014).

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
CRISTINA CERVIÀ
ACTRIU I DIRECTORA DE TEATRE. ESTRENA A TEMPORADA ALTA ‘ELS DIES QUE VINDRAN’ AMB LA COMPANYIA LA SUECA

“Als actors tocar fons i el dolor ens serveixen de material”

L’actriu, que acumula 33 anys dalt dels escenaris, comença a sentir-se més còmoda dirigint, tot i que la proximitat amb el públic li agrada molt

“Hi ha tant de mite sobre què vol dir ser actriu i què és el món del teatre, que m’agrada ensenyar-ho”

GIRONA
 
Colson Whitehead
Escriptor nord americà

“No es coneix la història”

Barcelona
 
Art

Entre poètica i política

Girona
 

La Penyora dedica l’11è Festival Pepe Sales a l’enigma d’Elena Garro

Girona
 

El jardí nocturn de Xavier

barcelona
 

Un inici ‘in blue’

barcelona
 

La vida cultural de Girona, protagonista a la cadena Arte

Girona
 
Crítica
teatre

Exhibició de talent

 
Pròxim capítol: 28. La porta de l’exili (Coll de Lli, La Vajol)

El darrer combat del Tigre

AMER