“No som un lloc per exposar objectes rars i cars”

Primer hauríem de veure la diferència entre etnologia i etnografia. És molt semblant a la diferència que hi ha entre radiologia i radiografia. Radiologia és la ciència que estudia el diagnòstic per la imatge, mentre que la radiografia és la imatge generada. De la mateixa manera, etnologia és la ciència –inexacta, com la sociologia, l'economia i la psicologia– que estudia com es comportem les persones com a col·lectius–, mentre que l'etnografia se centra en els objectes que generen els éssers humans. Nosaltres, al museu, tenim objectes, però no volem ensenyar coses, sinó significats. Volem superar el discurs esteticista per arribar a un contingut significatiu. No és un museu només per mirar, sinó per fer pensar. En certa manera, la nostra pretensió consisteix a proporcionar una doble emoció: l'estètica i la intel·lectual. Que la gent surti del museu pensant que paga la pena. En aquest sentit, ens volem semblar al CCCB, per exemple. I si fem el símil cinematogràfic, als cinemes Texas, Verdi i Girona. Com si fóssim un museu d'art i assaig.

L'etnologia ens ensenya que els éssers humans som igualment diferents i diferentment iguals. En aquests moments, en la Barcelona dels refugiats, en una Catalunya cosmopolita, on resideix gent d'arreu, un museu d'etnologia i antropologia ha de ser útil i interessant. I, per descomptat, no som un lloc per exposar objectes rars i cars, sinó un museu de ciència.

Necessito llibertat de càtedra i cap tipus d'intromissió ideològica, que és contra el que vaig haver de lluitar quan construíem el nou discurs permanent per a la reinauguració de la seu de Montjuïc. Allà, per exemple, l'any que ve, a la quarta planta, quan es clausuri l'actual exposició temporal sobre allò sagrat, allò profà i la festa, instal·larem, amb l'antropòleg Adrià Pujol, la mostra Barcelones, en plural, en la qual parlarem sobre el paisatge humà de la ciutat, des dels italians que hi viuen fins als pakistanesos, passant pels xinesos i els magribins. I ho farem amb la col·laboració de tots els col·lectius implicats.

L'encàrrec que vaig rebre sobre la seu del carrer Montcada s'ha temperat una mica, perquè fins i tot s'havia parlat entre alguns sectors de tancar-lo. D'entrada, crec que hem d'aprofitar la infraestructura del museu, que és esplèndida, i que ha costat molts diners als barcelonins. Però s'ha d'anar eliminant progressivament la sensació que estem en una magnífica exposició prèvia a una subhasta d'objectes artístics. Aquí no tenim Giocondes, sinó que els nostres tresors pertanyen a la vida quotidiana de cultures d'arreu. I trobo a faltar objectes de la Xina, del Marroc... De mica en mica, anirem dotant de contingut les sales, explicant el seu context social... Estem preparant amb un equip d'antropòlegs un canvi en les visites guiades, que incorporarà persones que formen part de les diverses comunitats. El mes de març també obrirem una exposició temporal, un laboratori, en col·laboració amb la xarxa europea de museus d'etnologia i museus del món, on es compararan objectes africans de la nostra col·lecció permanent amb d'altres aportats per residents africans, tant del Marroc com de l'Àfrica subsahariana.

No, d'entrada. Els canvis els anirem fent gradualment i a poc a poc. Un dels canvis més grans es veurà, però en l'exposició temporal que inaugurarem el mes de juny, després de la clausura de l'actual mostra, Escriptures. Amb un equip de la UB, que investiga Barcelona com a metròpoli colonial, explicarem la relació de la ciutat amb Guinea Equatorial. D'on ve allò de “Yo soy aquel negrito del África tropical, que cultivando cantaba: la canción del Cola Cao”? Doncs, de les plantacions de cacau espanyoles ubicades a Guinea a les missions. O com és que Floquet de Neu, que el doctor Sabater Pi va portar de Guinea, tenia el document nacional d'identitat espanyol –que exposarem–, quan molts dels seus compatriotes actualment no poden aconseguir la nacionalitat? Serà un exposició molt autocrítica. I crec que aquest tipus d'exposicions són molt necessàries, perquè des d'aquí encara no hem fet l'exercici de, diguem-ne, redimir pecats colonials, cosa que altres museus d'etnologia del món, sí que han fet. Un exemple: al parc que hi ha al davant del Museu dels Tròpics d'Amsterdam, hi ha un monument en homenatge a les víctimes del colonialisme i l'esclavitud, on sempre hi ha flors. I és que en museus com aquest i en general en tots els museus, l'ètica sempre ha de superar l'estètica. Com antropòleg, no em puc permetre no seguir la Declaració Universal dels Drets Humans ni les normes del Consell Internacional de Museus.

Sí, i per a mi és un repte que hem de superar. Montjuïc, des del 1929, està concebut com un gran escenari teatral, on el principal de l'escena són la vista de les fonts i del Palau Nacional. Nosaltres estem, efectivament, darrere la cortina. I, a més, en una part de la muntanya on no arriben les escales mecàniques. Sort que tenim la parada de l'autobús 55 al davant.

Es reduirà respecte al que tenim ara: 800.000 per a Montjuïc i 1.600.000 euros per al Museu de Cultures del Món. Un altre repte que haurem de superar, certament.