Cultura

Les celebracions culturals de l'any 2016

En plena Gran Guerra naixia Carles Fontserè i obrien el museu d'Empúries i el Darder

Farà 50 anys de la mort de Caterina Albert i d'‘El quadern gris'

Pla va sorprendre amb un inèdit al primer volum de l'‘Obra completa'
Farà 50 anys de la revaloració del Call des del centre d'Isaac el Cec

La declaració oficial del 2016 com a Any Llull, coincidint amb el set-cents aniversari de la mort del pensador i escriptor mallorquí, ha deixat en segon terme moltes altres celebracions significatives per a la història de la cultura catalana, si bé cap pot igualar l'aportació monumental, i en canvi tan negligida, del gran savi medieval. La Generalitat ja va anunciar l'estiu passat que celebraria també amb honors els cent cinquanta anys del naixement del pintor i cartellista Ramon Casas, el centenari de la mort del compositor Enric Granados i el cinquantenari de la de Caterina Albert, a banda dels 50 anys de la Caputxinada i el centenari de l'estrena dels Pastorets de Josep Maria Folch i Torres. Però, entremig, moltes altres figures i esdeveniments continuen sent apartats del festí nacional.

Cap institució ha anunciat, almenys de moment, la commemoració del centenari de la mort del bisbe Josep Torres i Bages, el gran referent del catalanisme conservador, o dels 170 anys de Narcís Oller, el nostre Émile Zola. Prudenci Bertrana, de qui aquest any entrant es commemora el 75è aniversari de la mort, continua esperant el reconeixement amb la mirada aspra d'un caçador furtiu. Ben mirat, quan va morir el 21 de novembre de 1941, la premsa de Girona no va dedicar-li ni una sola línia, com si no hagués ni existit. Tampoc hi ha hagut cap recordatori especial del fet que el 2016 ens haurem de plànyer dels 25 anys que fa que vam perdre dues dones excepcionals: Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany, o dels trenta que han passat des que amb la mort de Joan Oliver, Pere Quart, vam perdre una gran oportunitat d'escriure amb alegria. Amb aquests precedents, seria demanar massa que algú es recordés dels cinquantenaris de la mort de dos intel·lectuals tan rars com Ramon Rucabado (1884-1966) i Josep Maria Francès (1891-1966), que honorarien qualsevol panteó literari amb menys complexos (Francès, de manera significativa, titularia el seu llibre de records, a l'exili de Mèxic, Memorias de un cero a la izquierda).

L'oficialitat, tan disposada a felicitar-se no només pels seus prohoms, sinó també per les obres cimeres que han produït, ha descuidat també alguns llibres que expliquen prou bé que aquell projecte sensacional de la Mancomunitat s'alimentava de delícies molt menys programàtiques que el manifest Per Catalunya i l'Espanya gran, que va promoure Enric Prat de la Riba a favor d'una federació dels pobles ibèrics ara farà cent anys, el mateix temps transcorregut des que Eugeni d'Ors va publicar Oceanografia del tedi i Clementina Arderiu, el mateix any que es casava amb Carles Riba, va treure a la llum el seu primer poemari, Cançons i elegies (1913-1916), desgraciadament tan oblidat avui com ella mateixa a l'ombra gegantina del seu marit.

Però si hi ha alguna commemoració que aquest 2016 supera totes les altres en magnitud, sense cap dubte és el balanç atroç del milió de morts que va deixar a les trinxeres de la Picardia francesa la batalla del Somme, entre el juliol i el novembre de 1916, la més llarga i cruenta de la Gran Guerra. Potser perquè ja feia dos anys que els diaris catalans donaven compte del conflicte des de la confortable distància de la neutralitat, no va tenir efectes trasbalsadors excepte entre alguns aliadòfils militants. En canvi, tots van haver de fer-se ressò que havia estat aquella guerra la que havia posat fi a la vida d'Enric Granados, una de les víctimes de l'obús alemany que va impactar contra el paquebot Sussex quan travessava el canal de la Mànega amb el músic entre el passatge. Era el 24 de març de 1916, el mateix mes que naixia, també farà cent anys, el cartellista, escenògraf, fotògraf i memorialista Carles Fontserè i Carrió (1916-2007), que aviat seria testimoni des de primera fila d'una altra guerra que ja cap català podria mirar-se a distància.

El centenari de Carles Fontserè, el vell humanista llibertari de can Tista de Banyoles, inaugura les commemoracions més estretament vinculades a les terres de Girona de l'any que estem a punt d'estrenar. Un altre artista de gran personalitat que va deixar-nos, el 2 de març farà 50 anys, és el cineasta, cartellista i decorador Antoni Varés i Martinell (1909-1966), que va aportar a la ciutat grisa de la postguerra els aires desimbolts, onírics i radicalment lliures amb què havia estat en contacte al París dels anys trenta.

El 1966, quan Rafael Gay de Montellà evocava una ciutat “crucificada d'enyorança” a la novel·la Girona 1900, també va ser l'any que Josep Pla publicava per fi el primer volum de la seva Obra Completa, per al qual va decidir lliurar als lectors, de manera totalment insòlita en aquesta classe de recopilacions, un títol inèdit que resultaria una obra mestra: El quadern gris. Amb molta menys repercussió, però de gran valor per a la jove generació d'escriptors gironins nascuts després de la guerra, el mateix any 1966 Dalmau Carles Pla editava 5 poetes de Girona, un llibre que reunia les primeres temptatives de Josep Tarrés, Maria Antònia Morera, Miquel Perpinyà, Narcís Comadira i Carme Pons. Exceptuant Comadira, cap d'ells va perseverar, però al seu moment aquell llibre va servir per posar Girona al mapa de la moderna literatura catalana i va obrir el camí al reconeixement d'aleshores joves talents com Pep Vila, Salvador Oliva, Pep Nadal, els germans Xavier i Jordi Roig i Fontseca, Jordi Pujiula, Albert Rossich o Antoni i Joan Maria Puigverd.

Un d'aquells poetes pioners, l'inquiet Josep Tarrés, arraconaria aviat les lletres per consagrar-se a la seva principal obra: la reivindicació de l'aleshores depauperat Call de Girona amb l'adquisició i reforma el 1976, ara farà quaranta anys, de l'anomenada casa del Rabí o Isaac el Cec. Va ser el mateix any que es fundava l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (ADAG), una agrupació plural que se significaria per unes accions d'un acusat compromís polític i social, entre elles les exposició d'homenatge a Carles Rahola, a favor dels drets humans o contra l'explotació de la Devesa.

Però entre les celebracions gironines del 2016 sense cap dubte tindran un lloc destacat dos centenaris: el de la creació del Museu Darder de Banyoles, inaugurat el 22 d'octubre de 1916 amb la col·lecció d'història natural del veterinari i taxidermista Francesc Darder, i el del primer Museu d'Empúries, projectat per l'arquitecte Josep Goday damunt les restes d'un convent de monjos servites del segle XVII al mateix jaciment, just vuit anys després que la Mancomunitat hi impulsés les excavacions sistemàtiques. També farà cent anys, en fi, de la important reforma urbana que va suposar l'Eixample Malagrida d'Olot, impulsat per l'indiano Manuel Malagrida i Fontanet. A Girona ciutat, caldria esperar el pla Perpiñà, amb la discutida plataforma de la plaça de Catalunya, aixecada ara farà cinquanta anys, els mateixos que han passat des que l'antic Hospici es va convertir en Casa de Cultura i la Normal va estrenar edifici al carrer Emili Grahit.

LES DATES

27.01.1966
és el dia
que va morir Caterina Albert, als 96 anys, al seu domicili de l'Escala, on feia setmanes que s'esllanguia
21.11.1941
és el dia
que va morir Prudenci Bertrana. La premsa de Girona no va dedicar a l'escriptor ni una sola línia
1966
és l'any
que es va publicar ‘5 poetes de Girona', que suposaria un revulsiu per a la nova generació d'autors gironins
1976
és l'any
que es va constituir l'Assemblea Democràtica d'Artistes i que Josep Tarrés va impulsar Isaac el Cec


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.