Reconèixer el pecat original

Los odiosos ocho es presenta com a la pel·lícula número vuit de Quentin Tarantino. De tota manera, no queda clar si els odiats són els personatges de diferents ètnies que posen en evidència el seu racisme o si allò que odia Tarantino són les seves vuit pel·lícules anteriors. Potser com a Fellini a 8 ½, a Tarantino li ha arribat el moment de dur a terme una recapitulació de la seva obra i fer la pel·lícula que resumeixi i depuri el seu propi estil.

Tarantino sempre ha jugat a l'estètica del reciclatge per crear noves imatges supervivents, però també ha estat un cineasta que ha buscat un equilibri constant entre el que podríem anomenar un cinema de l'atenció i un cinema de l'atracció. El seu cinema parteix d'una promesa d'acció salvatge, però per arribar-hi és necessari fer un camí que es basa en la dilatació del temps, els jocs de llenguatge i l'alteració de tots els paràmetres d'aquesta promesa d'espectacularitat. No ens ha d'estranyar, per tant, que Los odiosos ocho, que promet un espectacle en 70 mm, acabi essent un western de cambra en interiors en què el format no està al servei de la grandiositat sinó de la intimitat de la posada en escena. Tampoc ens ha d'estranyar com divideix la pel·lícula en dues parts. La primera juga amb el diàleg depurat i la segona amb l'acció frenètica que desemboca en l'excés de violència, que vol tenir una carrega simbòlica.

Coma operació de reciclatge Los odiosos ocho és més a prop de las series dels seixanta com Bonanza o El virginiano que d'Els set magnífics o La conquesta de l'Oest, però també és a prop de La cosa de John Carpenter o d'Assassinat a l'Orient express de Sidney Lumet. Tot plegat desemboca en una pel·lícula en la qual el tema del racisme, que ha anat marcant les seves darreres obres, és explorat des de la contradicció. Som en una Amèrica en formació –després de la guerra de Secessió– en què sorgeixen les tensions entre les comunitats –els negres que varen lluitar al costat del nord, els sudistes perdedors que odien els negres, els nou vinguts anglesos que volen europeïtzar Amèrica, els mexicans que volen viure en una nova cultura d'adopció i la dona que no es ni puta, ni santa sinó el símbol d'una Amèrica que no sap com definir-se i que es atacada per totes les comunitats. Tarantino fa esclatar tot aquest univers, per recordar-nos, a partir d'una vella carta de Lincoln i una cançó de Roy Orbison, que darrere l'odi i ha l'esperança i que tot país necessita assumir els seus pecats originals. La seva tasca consisteix a mostrar-nos l'arrel d'aquest pecat.