El pintor que llaurava

Molts anys després d'haver passat pel calvari de les presons i els batallons de càstig, l'historiador Josep Clara va trobar i ensenyar a Isidre Vicens l'informe en què es basava la tètrica fixació que el franquisme havia sentit per ell. No només el consideraven afí als moviments llibertaris i un enemic declarat per haver lluitat al front republicà, sinó que a sobre no anava a missa, motius més que suficients per advertir que era “peligrosísimo para el régimen”. Hi ha vegades que els cretins, quan diuen disbarats, es carreguen de raons, perquè Isidre Vicens (Montfullà, 1918-Girona, 2016) era, en efecte, un element extraordinàriament perillós sota una dictadura incapaç de comprendre que algú pogués passar per la duríssima prova del menyspreu institucional i sortir-ne sense odi i sense vergonya, sense esborrar-li aquell riure tan seu que desconeixia la malícia, empetitint els ulls com una criatura. Una enteresa d'aquesta classe és, òbviament, subversiva, i en el cas d'Isidre Vicens s'hauria d'afegir que era a més a més d'una tendresa magnificada, no pas atenuada, per unes conviccions molt fèrries.

Els seus paisatges, perquè Isidre Vicens ha estat per damunt de tot un paisatgista, i –cosa insòlita– un pintor que no va devaluar mai el gènere, eren una mescla d'aquesta dualitat essencial del seu caràcter: la bondat i la fermesa. De la barreja, no en va sortir mai una obra sensiblera ni pamfletària, sinó uns quadres d'una substància diríem que religiosa, si no li sabéssim la branca agnòstica que li impedia contemplar el daurat prodigiós d'un camp de blat madur sense pensar en la suor del pagès llaurant-lo. Segurament el seu gran respecte per la terra, que esprem la vida, per ínfima que sigui, fins i tot de les planures ermes de la Castella profunda que Vicens va entendre tan bé, prové dels seus orígens pagesos. De fet, tenia tots els números per convertir-se en el perfecte hortolà, però algú va explicar-li, quan era molt petit, que a Amèrica s'hi arribava navegant pels núvols, i va començar a passar-se hores mirant cap al cel, i potser ve de llavors que l'horitzó fos per a ell una frontera tan relativa. El primer cop que va veure un home pintant un arbre, prop del mas, ho va veure tan clar, que va quedar petrificat. “Fins aleshores, em pensava que això de pintar ho feien els àngels!”, recordava, amb aquell ròssec d'emoció infantil que ha conservat fins al final, en l'entrevista que va fer-li per a aquest mateix diari Jordi Nadal el juny del 2014.

Als nombrosos alumnes que va tenir al seu taller, a les golfes de l'hostal Bellmirall, els va transmetre aquesta mateixa disposició a la meravella sense perdre mai de vista, però, la realitat. Un d'ells, el president de la Fundació Masó, Jordi Falgàs, assegurava ahir que no només li va ensenyar a dibuixar i pintar, “sinó també a mirar i a pensar sobre la pintura”: “ És clar que per a ell art volia dir política, compromís, i això també ho vaig aprendre aquells vespres al Bellmirall, on ens llegia fragments de Herbert Read i ens parlava de la seva experiència al front i als camps de concentració, de les seves campanyes pintant per Espanya, de la independència de Catalunya i dels Països Catalans! I sempre amb música clàssica sonant de fons mentre pintàvem.” Per aquell taller, on Vicens va començar a impartir classes el 1955, van passar bona part dels artistes que prendrien el relleu a la generació de la postguerra, dins la qual ja era tingut per un dels seus representants més nobles, més respectats i estimats. Associat amb l'elegant Jesús Portas i el sensible Eduard Vila Fàbregas, va formar un dels grups més ben avinguts d'aquella època tan propícia a les enemistats i els cops de porta. Coneguts com els Tres Pintors o els Tres Grans, van exposar junts per primera vegada el 1954 a les Sales Municipals i van guanyar-se l'afecte de tothom: dels avantguardistes més recalcitrants i dels crítics més retrògrads. Cada un, però, tenia la seva pròpia manera d'entendre la pintura, i la d'Isidre Vicens passava per París. Va descobrir-hi els impressionistes, és veritat, però sobretot va servir-li per agafar aire, tan necessari per a algú que havia passat set anys viatjant sense càrrecs de presó en presó. Diu molt del seu temperament que, a la tornada, el mateix 1956, decidís refer el camí del presidi per reconciliar-se amb la bellesa austera que havia descobert per la finestreta del vagó de càrrega que el conduïa als successius penals espanyols. Quins paisatges que en va treure! Vinclat sobre el cavallet com damunt l'arada, adorava aquella terra sense culpa. Anys més tard, reprendria aquell mateix sentit de perdurabilitat que té l'aspror quan el temps s'hi diposita en una sèrie de portes i finestres corcades, revellides, guixades i enteranyinades, un dels exercicis més corprenedors i fabulosos de la seva trajectòria. Ha rebut pocs reconeixements, Isidre Vicens: una antològica al Museu d'Història el 1993, una retrospectiva a la Casa de Cultura i la Fundació Valvi el 2007, un premi de l'ADAC a la normalització lingüística el 2006. No li feien falta. A nosaltres, sí, si volem ser dignes de la seva honestedat.