Cultura

Paraula de Gaudí

L'editorial Dux publica en castellà un dels llibres més icònics de la bibliografia gaudiniana: el pensament del geni recollit pel seu deixeble Isidre Puig Boada

No veia entesa possible entre Catalunya i Espanya: “No ens podrem unir mai”

Gaudí va profetitzar això que ara se'n diu marca Barcelona. Mentre construïa la Sagrada Família va començar a fantasiejar amb l'arribada del dia que la capital catalana seria irresistible per a gent d'arreu. Ell ja intuïa el potencial turístic que tindrien els seus edificis: “Aquests monuments, a més del seu interès artístic, constitueixen un veritable capital per al país que els posseeix, capital que dóna un rendiment com és el rèdit sanejat del diner que deixen els turistes que els visiten.” Per fregar-se els ulls i tornar-ho a llegir.

Si sabem el que pensava l'endeví Gaudí no és pas perquè ho deixés escrit enlloc. De textos autògrafs n'hi ha poquíssims, i tots són d'un Gaudí jove: la memòria de la restauració del monestir de Poblet, un projecte de fanals, un tractat molt extens sobre ornamentació, quatre pàgines dedicades a les cases pairals, un trist full amb problemes d'arquitectura i construcció i un article publicat a la revista La Renaixença. I res més.

Però els seus col·laboradors i seguidors es van preocupar que el vent no s'endugués el seu parer de tantíssimes coses, no només d'arquitectura; també de política, religió, història, economia... Fins i tot, sí, de turisme. Dins de l'extensa bibliografia gaudiniana hi ha un llibre fonamental per saber què passava dins del seu cap tan avançat. És El pensament de Gaudí, d'un dels seus deixebles més fidels: Isidre Puig Boada (Barcelona, 1890-1987).

Puig Boada va conèixer Gaudí el 1914. Ell, amb altres joves arquitectes, es va interessar per les obres de la Sagrada Família en un moment en què les penúries econòmiques per fer-les avançar eren desesperants. Així va començar una relació molt compenetrada entre mestre i deixeble que va durar fins a la mort de Gaudí i que va culminar vuit dècades després, quan Puig Boada tenia vora noranta anys, amb la publicació d'aquest llibre, l'evangeli gaudinià, com s'ha anomenat.

Per saber què pensava Gaudí sobre el Mediterrani, el Quixot, el gòtic, el comunisme, la democràcia, la castedat i tants altres aspectes de l'art i de la vida, cal recórrer obligatòriament a aquest volum. Puig Boada ho va
ordenar tot per temes, i sempre remarcant la font que acreditava la frase de Gaudí, és a dir, ell o algun altre dels quatre privilegiats que es van moure en els seus cer-cles: Josep Francesc Ràfols, Cèsar Martinell, Joan Bergós i Lluís Bonet Garí. I va brodar la seva feina recopilant i incorporant al llibre els pocs textos elaborats per Gaudí.

L'editorial Dux va repescar el títol el 2004. L'última edició que n'havia fet el Col·legi d'Arquitectes, el 1981, era impossible de trobar més enllà de quatre biblioteques. L'incansable editor de Dux, Josep Maria Vall, va rescatar el treball en la llengua original, el català. Però la necessitat de traduir-lo al castellà s'ha anat imposant arran del fenomen de la internacionalització de Gaudí. I aquesta traducció ha arribat ara, amb la complicitat de la família de Puig Boada. El seu nét, Evel·li Puig Romagosa, s'ha implicat en aquesta versió, que de nou ha publicat l'editorial Dux. En la traducció també hi ha pres part Lluís Bonet, un dels artífexs de la causa per a la beatificació de Gaudí i autor d'un petit text introductori que precedeix el pròleg que Francesc Fontbona ja va redactar per a la reedició de fa dotze anys.

“Gaudí deia les coses tal com les pensava. Era molt contundent”, diu Josep Maria Vall. No és gota ambigu quan parla de política, i menys quan ho fa de Catalunya i Espanya: “No ens podrem unir mai.” Les seves paraules serveixen per llegir els temps presents: “Reconec la falta de sentit polític del poble català i el seu defecte principal: Catalunya té el jull de l'enveja. Això no la deixa surar, com passa amb alguns pobles del Mediterrani que són conduïts per altres de menys dotats, però més units.”

Gaudí té també les seves contradiccions. Mai va entendre l'esperit revolucionari de les avantguardes, tot i que aquestes sí que el van entendre a ell i, en certs moments, van ser les úniques que el van reivindicar. De Le Corbusier, un dels pocs noms que cita als seus deixebles, en va dir pestes: “Té mentalitat de fuster.” Potser hauria acabat rectificant, o potser no: Gaudí era molt tossut. Hi ha una cita que s'haurien de llegir i rellegir tots els que s'oposen a la continuació de les obres de la Sagrada Família: “No em sap greu que jo no pugui acabar el temple; jo em faré vell i seguiran altres per renovar-lo; això el farà més grandiós.”

Visionari fins a extrems increïbles, n'hi ha d'altres, d'idees de futur que dóna, que esgarrifen. Aquesta de La Pedrera és per emmarcar: “No m'estranyaria que en el futur es convertís en un hotel.” Glups!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els museus gironins es reinventen

girona
JORDI COSTA
RESPONSABLE D’EXPOSICIONS DEL CCCB

“Si es fes una exposició sobre el trap al CCCB, molts arrufarien el nas”

BArcelona

Un Auditori amb vuit directores i un nou cor

BARCELONA

L’odissea de Medusa Box

la bisbal d’empordà
Un ‘Cant dels ocells’per al record
LA MÚSICA

Un ‘Cant dels ocells’per al record

Músics pagats, Planestiueja’t suspès

Les Planes d’Hostoles

La Marta Rius, en acústic a Youtube

Un moment ideal per visitar els museus que tenim més a prop

girona

El gran festival familiar a internet