cultura
JOHNNY CIFUENTES
LÍDER DE BURNING
“El rock era la via per fugir del barri”
Pocs grups hi ha tan paradigmàtics del que significa la supervivència en el rock com Burning. 42 anys després de la seva fundació, i sobreposant-se a tota mena d'obstacles, el grup madrileny –amb Johnny Cifuentes com a únic supervivent dels Burning originals– viu un nou (i insospitat) moment de popularitat. Fa pocs mesos es va editar Vivo y salvaje (CD i DVD que recollia un concert a Madrid davant 15.000 persones) i, actualment, hi ha en preparació un documental. Burning actuen avui a l'Apolo de Barcelona.
Tornen a estar al lloc que es mereixen?
A vegades ets a dalt i a vegades, a baix, ja saps com funciona el rock & roll. Com diuen els Stones, no pots tenir sempre el que desitges. Però en 40 anys no hem fet mai això dels grups d'ara que és “agafar-se un mes sabàtic”. Ni en els moments més difícils ho hem deixat.
‘Vivo y salvaje' presenta per primer cop uns Burning amb cors, vents i percussions. Li van haver d'insistir, per fer-ho?
No, i ara! El primer cop que vaig escoltar tocar aquests bitxos em vaig posar a tremolar. Sempre havíem dit com ens agradaria tenir una banda així, com els Stones!
Em col·loca els Stones en cada resposta!
Els dec molt! Gràcies a ells em dedico al rock & roll.
Què hi buscava, en el rock?
Era la via per fugir del barri. Gràcies al rock podíem anar al centre a prendre copes. I a lligar, com bé diu el tòpic.
Com era La Elipa, el seu barri?
Doncs per començar no tenia metro. Els nostres pares eren els típics pares d'extraradi: carters, taxistes, mecànics, lampistes... I a tots nosaltres, amb 14 anys, ja ens havien buscat un curro. Era una merda, però quan tens 18 anys i muntes una banda la resta se te'n fot.
Sempre han estat molt de Madrid, però Catalunya, en els seus inicis, va ser important.
Vam tenir-hi un idil·li acollonant. I als estudis Belter ens hi vam passar la vida. Las chicas del drugstore no eren precisament les de Madrid...
D'ençà de la mort de Pepe Risi, l'any 1997, el pes de Burning es concentra gairebé tot en les seves espatlles. Molt dur?
No és aixecar-se d'hora al matí i començar a posar maons. I, en canvi, estem tu i jo asseguts un dia de sol parlant de rock & roll. Què en té, això, de dur?
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
