I si haguessin quedat deserts?

Dissabte de carnaval. Com en els Gaudí, surt a l'escenari per donar el Goya a la millor pel·lícula J.A. Bayona. El seu paper d'amfitrió del premi més important de la nit seria força incomprensible si no fos perquè Bayona representa tot allò que la indústria ha volgut ser i, aquest any, no ha conquerit. El futur director de la nova entrega de Jurassic Park sintetitza el provincianisme d'un cinema que encara creu que el somni americà és possible.

L'any 2015, els Goya ho tenien gairebé tot per poder ser una gran celebració. Hi havia estrelles internacionals, havien vingut Penélope i Javier i uns quants polítics no es volien perdre l'oportunitat de sortir a la televisió per demostrar que també estimen la cultura. Malgrat l'hipotètic glamur, hi havia un sentiment de perplexitat perquè la proposta que havia de conquerir Amèrica –Regresión, d'Amenábar– no havia estat ni nominada. Allò que faltava als Goya era la qualitat, allò que dominava era la grisor. Cap de les pel·lícules nominades havia tingut una bona resposta a les taquilles i la seva recepció crítica havia estat discreta. A més, les quatre pel·lícules que aspiraven al millor guardó estaven produïdes des de Catalunya i recordaven que el regnat de Madrid com a única indústria possible del cinema espanyol ja fa temps que trontolla.

Per vèncer la depressió i reforçar els valors eterns, el recurs utilitzat va ser la caspa. Un dels grans moments de la vetllada va ser quan les nebodes van dedicar el premi honorífic al tío Mariano Ozores. La imatge més surrealista era veure Tim Robbins i Juliette Binoche aixecar-se per aplaudir l'autor de ¡Que vienen los socialistas! i Disparate nacional. Només havien vist els clips de la seva espectacular filmografia exhibits moments abans. Els fragments, però, eren la carta de presentació d'un cinema que se sentia orgullós d'haver inventat l'espanyolada. La cara de perplexitat dels artistes podia definir el to general de la vetllada.

Probablement, si en lloc d'uns premis gremials fossin uns premis literaris decidits per un jurat, la millor solució hauria estat declarar desert el premi a la millor pel·lícula. Entre les quatre nominades, dues havien estat seleccionades en els festivals de Berlín i Canes –Ningú no vol la nit, d'Isabel Coixet, i Un dia perfecte, de León de Aranoa–, d'on havien sortit força malparades per part de la crítica internacional. També hi havia una adaptació de Bodas de sangre de Lorca, La novia, de Paula Ortiz. Si alguna cosa caracteritza la pel·lícula és la seva afectació i els seus excessos gratuïts. Finalment, hi havia Truman, de Cesc Gay, discreta, sentimental i plena d'alts i baixos, sobre un home malalt de càncer que es retroba amb el seu amic de la infantesa. Una pel·lícula pensada perquè Ricardo Darín faci de Ricardo Darín i la maquinària emocional funcioni. Truman, que també va guanyar en els Gaudí, no és cap pel·lícula excepcional, però davant la mediocritat era la més acceptable. Probablement, era l'única que exemplificava els equilibris per mantenir el cinema del mig. En altres àmbits hi havia alguna pel·lícula més interessant, com ara Negociador, de Borja Cobeaga, i El desconocido, de Dani de la Torre, però aquestes ja no sortien a les travesses.

D'on sorgeix aquesta mediocritat que ha dut el cinema espanyol cap a un dels seus pitjors anys? Si haguéssim de fer una llista de despropòsits, podríem reflexionar sobre les polítiques dutes a terme per certes cadenes –Tele 5 i Antena 3–, que han passat del somni americà a la rendibilitat fàcil del costumisme més ranci que ressuscitava l'espanyolada –Ocho apellidos catalanes–. També es cert que venim d'un període en què les ferides generades per la política cultural del govern del Partit Popular són tan fondes que no hi ha manera que cicatritzin i la qüestió del 21% de l'IVA encara continua vigent. Però, probablement, el mal endèmic no és altre que el raquitisme i l'autocomplaença d'una indústria que ha estat incapaç de respirar els aires dels nous temps. Una indústria que ha potenciat un cinema que viu d'esquena a una realitat que canvia i no fa cas d'un cinema que es troba en procés de mutació. Pedro Almodóvar tornarà l'any 2016 a Canes amb Julieta. Els núvols foscos es difuminaran, però serà una nova quimera.