Totes riuen molt

Quan acaba Cola, Colita, Colassa, subtitulada com una oda a Barcelona, ha quedat clar que totes les amigues de la fotògrafa Isabel Steva (Colita), convocades per Ventura Pons, s'ho van passar molt bé en aquells anys (ai, aquelles nits de Bocaccio en què tots i totes van enamorar-se!) mentre desafiaven la dictadura divertint-se tant com van poder amb la seva vida alliberada. S'ho van passar magníficament (tot i que reconeixen que també hi va haver moments d'abatiment, com ara en relació amb els afusellaments després del judici de Burgos), mentre Colita retratava els germans Moix, els actors i directors de cinema que rodaven a Catalunya, els intèrprets de la Nova Cançó, els escriptors del boom sud-americà residents a Barcelona, els mateixos membres de l'anomenada Gauche Divine que es reunien al bar de l'Oriol Regàs. Barcelona, entre mitjans dels seixanta i mitjans dels setanta, era una festa en què elles van descobrir la llibertat i, en recordar-ho, totes riuen: Maruja Torres, Teresa Gimpera, Núria Feliu, Pilar Aymerich, Beatriz de Moura, Ana Maio, Rosa Sender i Marta Tatjer.

Tanmateix, quan acaba el documental a propòsit de Colita, que Ventura Pons ha posat en escena com una conversa entre amigues convidades per Colita a menjar xurros una tarda qualsevol, també és possible adonar-se que no hi ha un sol pla en tota la pel·lícula que reuneixi més d'una tertuliana.

Ventura Pons les ha filmat d'una en una i, de fet, no cal arribar fins al final per adonar-se que aquesta hipotètica conversa s'ha construït a través del muntatge; que potser sí que van arribar-se a trobar tres o quatre d'elles, però que moltes mai s'interpel·len directament i que, en tot cas, el muntatge ho intenta dissimular posant-les forçadament en relació; que a vegades n'hi ha alguna que sembla que hagi desaparegut, com si se n'hagués anat tot d'una d'allà, fins que a la sala de muntatge se'n van adonar fent-la present de nou amb una rialla que creus haver vist abans o que fins i tot pot semblar una mica desproporcionada o desajustada. I que, en fi, aquesta conversa muntada no sempre és fluïda i es repeteix.

D'altra banda, quan acaba la pel·lícula, és possible pensar que està bé que s'ho passessin tan bé, però que t'importa més aviat poc i que, en lloc de recordar tantes anècdotes meravelloses com si aportessin un document per a la memòria històrica en clau divertida, hauria estat millor que parlessin una mica més de les fotografies de Colita, algunes de boníssimes, que passen veloçment a la pantalla a l'inici de cada apartat de la conversa muntada. Aquestes fotos sí que són un document valuós.