Teatre necessari que necessita pólvora compacta

Atrevir-se a fer una adaptació d'Els fusells de la senyora Carrà evidencia una voluntat notòria de reivindicar amb valentia i coherència una opció compromesa enfront del feixisme. No hi ha neutralitat possible si el contrincant amenaça i executa sense compassió. D'entrada, diu molt de la salut de la cartellera revisitar aquesta obra (Broggi la va fer el 2004 al Tantarantana) pensada per impactar i provocar una reacció, similar a l'Ay, Carmela de Sanchis Sinisterra, per exemple.

Meyer ha volgut fer una adaptació a mida dels seus actors. Per això, Teresa no és la mare, sinó la germana gran que té cura dels seus dos germans menors. La visita no és del cunyat, sinó del cosí. Un matís que va molt bé i que no fa grinyolar en res la relació dels personatges. Però no és suficient fer la tria; , en què s'evidencia el compromís dels actors; peralaproducciócal també que es faci viure els espectadors. Si es vol remarcar una discussió a vida o mort, hi ha d'haver un canvi de temperatura en el diàleg entre el cosí que torna del front i la germana, que vol ser neutral. Diuen el text però no li aboquen suficient veritat, cosa que fa que el conflicte passi massa per sobre. No s'aprofita la proximitat amb l'espectador i la bona idea de mostrar altres moments de compromís, més enllà de la Guerra Civil, no té continuïtat en el viatge a l'escena. L'entusiasme de Josep (Quim Àvila) no casa bé amb l'empipada del cosí (Jaume Madaula) ni amb la mare/filla gran (Cristina Arenas). Probablement, és una cocció lenta que les funcions ajudaran a fer fluir i emocionar-se fins a l'extrem amb el rosari de pedres que escampen en aquesta platja de pobres i, per tant, de perdedors.