“Escrivint sóc fosc”
Jair Domínguez ofereix a ‘Perímetre' un ‘thriller' existencial i apocalíptic ple de referents culturals, filosòfics i religiosos
“He volgut explicar la història d'un viatge, que és el que fan totes les novel·les”
“Hem de tenir present que el món pot acabar en qualsevol moment”, opina Domínguez
Jair Domínguez, nascut a Barcelona el 1980 però figuerenc d'adopció, es guanya la vida com a guionista de programes de ràdio i televisió, sobretot per la banda humorística, però es nota que s'ho passa més bé quan pot transitar la part més fosca del seu imaginari. Molt fosc, molt personal i molt sorprenent.
No sabem si li agrada la polèmica o no fa gaire per evitar-la. El títol del seu primer llibre n'és una mostra: Jesucrist era marica... i altres contes (2009). El van seguir les novel·les Hawaii Meteor (2012) i Segui vora el foc (2014) i l'assaig 99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents (2013).
Presenta la novel·la breu Perímetre, que pràcticament inaugura l'editorial Catedral, sota la batuta de Iolanda Batallé. El protagonista és un pistoler solitari anomenat l'Enginyer. Persegueix un assassí, La Toussaint. De fet, el que persegueix és una venjança redemptora en un món distòpic i desèrtic que evoca molts referents. Per posar alguns exemples: l'origen d'El petit príncep, quan Saint-Exupéry va estar tres dies vagant pel desert; novel·les com ara L'estranger, de Camus, La carretera, de McCarthy, L'Odissea, d'Homer...; films com ara Mad Max, El libro de Eli, Kill Bill, El séptimo sello i tota la tradició del western... “Hi ha molt de Mad Max, de Kill Bill, de dibuixos japonesos... El lector ordena el que has escrit, els referents. Cap és del tot conscient”, explica.
Som en “un present distòpic, però mai em tanco en una època determinada. Ni en aquesta obra ni en les anteriors”.
D'on surt una obra tan personal, plena de violència fins als extrems del gore, de metàfores, de conceptes espirituals, de bellesa d'una estètica malaltissa, de personatges prototípics...? “El lloc on l'escrivia, una cabana a Portbou, em va inspirar la història d'un home solitari que es mou en un ambient postnuclear. Portbou sembla la fi del món. A l'hivern no hi ha ningú.”
La va escriure fa dos anys. Un mes per a la primera versió i després la va anar treballant. “A les novel·les puc escriure com vull, envoltat de foscor, perquè en el dia a dia professional sobretot faig guions dedicats a fer riure... Faig força feina de preproducció, es podria dir: una escaleta, com comença i com acaba la història... Ho tinc tot bastant controlat. Sóc ordenat, en aquest sentit. He volgut explicar la història d'un viatge, que és el que fan totes les novel·les. La idea era fer-ho de la manera més directa i lineal possible, amb frases curtes i evitant subordinades i adverbis.”
També hi ha un altre format de referents, videojocs com ara Fallout, un món destruït, gent que sobreviu en el caos, escenes que se superen com si fossin pantalles, fogueres o cases aïllades per guardar les millores, trobar elements concrets per sobreviure... “Té molt d'aventura gràfica, com els videojocs: anar avançant per un món destruït. Tot i que no he volgut donar cap missatge concret, si n'hi hagués podria ser que hem de tenir present que el món pot acabar en qualsevol moment.”
Fan de De Chirico
Té molt d'ambient de còmic i unes descripcions plàstiques. “He estudiat història de l'art i algunes influències m'han marcat molt, com els quadres de Giorgo de Chirico. No expliquen res. Tu construeixes la història. He intentat ficar el lector al mig d'una història sense dir què està bé i què no. Des de L'odissea, està tot escrit. El lector és prou llest per treure la moral que consideri.”
L'obra és com una batalla permanent de l'home contra l'home amb petits oasis de pau relativa per recuperar forces. Apareixen exèrcits, de cop, i ataquen sense quedar clar a qui o per què. “La idea és que no se sàpiga contra qui estan lluitant. Quan miro el Telenotícies, ja no sé qui són els bons i qui els dolents. Per això, en una de les escenes de batalla, vaig voler crear un exèrcit nombrós i estrany, barrejant pirates, soldats i malabaristes... Tot per plasmar aquesta estranyesa de la forma canviant de qui podria ser el dolent.”
La Bíblia hi és molt present, com també referents de meditació, hinduistes, sentències samurais... “M'interessa la Bíblia. L'he llegit molt. És el llibre més dens de la història. Si faig una certa apologia de la fe? Potser sí... En tot cas, no en faig una paròdia. En el món de Perímetre la gent necessita la fe, perquè l'home, com més malament li va, més necessita creure en alguna cosa. Això és innegociable”.
Transita de l'espiritualitat a un nihilisme poètic: “Som simples recipients plens de sang. Recipients de porcellana que caminen pel món esperant que algú els trenqui”, llegim. “Sóc bastant nihilista però, alhora, també optimista, encara que sigui una paradoxa. Ho puc veure tot molt negre i, tot i això, pensar que encara hi ha una esperança. Tot i que escrivint sóc molt fosc.”
