Cultura

retrat d'una pionera feminista

gemma busquets

El misteri de la mirada de l'esfinx

Julià Guillamon rescata de l'oblit la periodista, escriptora i activista Rosa Maria Arquimbau en un llibre d'investigació del personatge però també del retrat del seu món, el dels anys 30

Reivindica la causa feminista i la feminitat

La descripció que fan d'ella en una entrevista publicada a La Humanitat el 1932 és molt exacta: “Quan no se la coneix bé, Rosa Maria Arquimbau pot enganyar a qualsevol. Hom diria que és una esfinx, una esfinx que pensa i parla. Però després és ja una altra cosa. Sota aquesta aparença severa té un caràcter amable, acollidor, li agrada riure; i això sí, és una feminista enragé.” L'escriptor Julià Guillamon es va topar amb la mirada d'Arquimbau, i els seus ulls d'una extrema tristesa, en una fotografia de Toni Vidal del 1973. Asseguda, amb les mans agafades sobre la falda, a la sala d'estar, se la veu desemparada [Guillamon va descobrir que la instantània estava feta poc després de la mort del marit]. I en el primer pla, un ble de cabells blancs en forma d'enigma, com si fos la línia contínua de les celles pintades, de la ratlla als ulls, com si plantegés un interrogant que calia respondre. Així va ser com Julià Guillamon va començar una recerca de dos anys, una investigació periodística que es pot llegir a L'enigma Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura a l'era del flirt , publicat per Comanegra , en una edició molt curosa, que inclou fragments de correspondència amb Anna Murià i d'articles de premsa, i el relat de la recerca s'acompanya també de 194 il·lustracions. A més, a l'estoig s'hi inclou l'edició en facsímil d'una de les novel·les que va escriure Arquimbau, Història d'una noia i vint braçalets (1934), una sàtira on es presenta la seva protagonista arquetip: la noia que explota els seus atractius per al benefici propi i col·lecciona homes i braçalets que, com els galons, representen el poder de la dona sobre l'home.

Rosa Maria Arquimbau (1902-1992) “va viure el gran moment de glòria entre el 1932 i el 1933”, i “els seus articles eren valents, decidits i d'un feminisme molt radical”, explica Guillamon, que va aconseguir conèixer Arquimbau més enllà de les novel·les, obres de teatre i articles periodístics i traçar-ne el retrat humà gràcies a les impressions d'Eulàlia Ventalló, filla del periodista Joaquim Ventalló, a qui va escriure demanant contactes arran de la descoberta que Arquimbau era la seva padrina. També va parlar amb Josep Tubau, fill d'Enriqueta Gallinat, gran amiga d'Arquimbau, que guardava contes i obres de teatre escrits a l'exili inèdits. “Vaig descobrir que era una persona que s'havia retirat de la vida, que havia deixat d'escriure, tenia una actitud bastant irònica sobre el que passava a la Barcelona franquista. Em va agradar molt el personatge”, diu Guillamon, d'una dona “molt alta, tipus de model, amb el rictus extraordinàriament rígid, molt encarcarada”.

Entre Colette i Madonna

Rosa Maria Arquimbau va col·laborar, entre altres, al setmanari La Rambla, on escrivia la columna Films and soda. “Són articles molt bons; una visió de les relacions entre homes i dones que ara podria signar Empar Moliner.” A l'època, Rosa Maria Arquimbau escriu contes que recorden Colette; Julià Guillamon menciona La dona amagada de l'autora francesa. “A la guerra entre homes i dones, elles saben jugar les seves cartes per sortir guanyadores. És una idea molt provocativa, fins i tot pels anys de la República, molt mitificats. Massa moderna, en els contes parla obertament de senyores que tenen amants, de noies que tenen relacions amb homes casats... explora les relacions afectives en una literatura catalana molt púdica.” Guillamon ho exemplifica amb la novel·la Home i dona (1936), en què ella, cansada que el marit li faci el salt, decideix que cadascú faci la seva. Però en un ball coincideixen i reprenen relacions però amb les regles del joc canviades. L'autor compara l'actitud d'Arquimbau amb la de Madonna que canta Material girl: “El món funciona segons unes lleis que imposen els homes. Però les dones poden girar aquestes lleis i treure'n partit.” Es definia com una “feminista especial” que reivindica la causa feminista sense renunciar a la feminitat. “Estava en contra les sufragistes, que les anomena ‘les dones de la cotilla i les poulacres' i també tira contra les feministes de coll planxat, que van vestides d'homes.”

De la relació d'Arquimbau amb els homes –es va casar i no va tenir fills– destaca la complicitat amb Josep Maria de Sagarra. Guillamon va trobar una foto dels dos de bracet visitant l'amiga íntima de Rosa Maria Arquimbau, Lolita Givanel, a un balneari del Montseny. A l'estil periodístic d'Arquimbau s'hi nota la influència del mestre. “Va aprendre molt d'ell, d'aquesta narrativa moderna”, diu Guillamon. I no és descartable el flirt. En la seva obra no només és guerrera en la relació de parella; tampoc oblida la política. El periodista Julià Guillamon recorda la història de la parella que juga al minigolf, molt de moda a l'època, i els entrebancs del circuit són “el bust d'Alfons XIII, una pila de diaris de l'ABC... els obstacles de la República”.

El fil es va estirar arran d'uns ulls enigmàtics, que miren al buit més que a l'infinit, però va descobrir una jove que escandalitzava i tot furgant s'ha reivindicat l'obra d'una autora que, emmascarada de frivolitat, apunta amb consistència i contemporaneïtat. Però L'enigma Arquimbau és sobretot un relat, molt ben embastat, entre la biografia i la recerca periodística, d'una persona i del seu món: no només són referències, sinó d'un exhaustiu detall, de les cases de moda de l'època, dels cabarets del Paral·lel, dels embolics dels polítics de la República, “tot el safareig que fa entendre els anys trenta fora del tòpic”.


Els homes, en la distracció personal, com gairebé en tot (avui no em sento feminista), ens avantatgen


El premi Nadal, per la gent de Barcelona, actual, té molta importància, comprens?


El que em molesta més és la monotonia, i ja s'ha donat el cas que rebés dos anònims amb els mateixos insults


Les feministes perden el temps (...) invoquen drets i la justícia i s'obliden de pintar-se els llavis


Amb les
seves
pròpIes paraules


El sexe feble serà veritat o no, però als homes els fa certa il·lusió i la podem utilitzar a favor nostre



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.