Onanisme artístic

Les pràctiques autoreferencials no són gens estranyes al llarg de tota la història de l'art. El mateix Rafael quan va pintar L'escola d'Atenes a les estances vaticanes va al·ludir als artistes que admirava, com ara Miquel Àngel i Perugino, retratant-los com a filòsofs en el seu fresc. L'homenatge i la citació són una constant en l'art però des dels anys seixanta, amb la irrupció del conceptual, la referència interna al món de l'art, sobretot com a crítica del sistema artístic, còmplice de les lleis del mercat i del capitalisme salvatge, ha esdevingut un tema recurrent en l'obra de molts artistes.

I aquest ha estat precisament el tema central de tota la carrera de l'artista nord-americana Andrea Fraser (Montana, 1965), que ara presenta al Macba la seva primera retrospectiva a l'Estat espanyol. Amb multitud de formats des de l'obra gràfica fins a la performance, passant pel vídeo i la instal·lació, Fraser ha explorat els mecanismes que es produeixen dins el teixit social de l'art, analitzant les motivacions d'agents culturals com ara artistes, col·leccionistes, responsables de museus i centres d'art, galeristes, mecenes, crítics i públics. Ningú se salva de la crítica i el sarcasme de Fraser cap a aquest col·lectiu. Ella, del tot integrada també dins el sistema de l'art contemporani, no veu una contradicció formar-ne part i a la vegada erigir-se en jutge sense complexos de l'entramat: “Més aviat seria una contradicció dolorosa”, assegura.

Reflexionar, no atacar

L'obra de Fraser es va retroalimentant progressivament de tot el que envolta però no hi ha una intenció destructiva com podria haver-hi en els primers artistes conceptuals, segons l'artista: “El repte consisteix a trobar l'equilibri. La meva intenció no és atacar el sistema de l'art ni destruir les institucions sinó reflexionar-hi, de manera que així puguem superar els conflictes per transformar-los.”

L'enginy de Fraser toca tots els flancs del sistema. Denuncia especialment la hipocresia, l'esnobisme i la beneiteria, fins i tot de les audiències. Tant es fa passar per una visitant qualsevol d'un museu i segueix fil per randa tot el que hi diu l'audioguia (ho va fer als Museus Vaticans, per exemple) com es fot dels guies de museus, en dues performances, enregistrades en vídeo.

Però això no passa de ser gairebé anecdòtic si es compara amb el contundent vídeo del 2003 (sense talls) en què es veu l'artista fent sexe amb un col·leccionista en una habitació d'un hotel de Nova York. Fraser va demanar al seu galerista que contactés amb un col·leccionista disposat a ficar-se al llit amb ella, a canvi que li comprés la primera edició del vídeo de l'acte. És una hàbil denúncia metafòrica de la venda d'art com la prostitució.

L'artista, que confessa sentir-se incòmoda cada cop que s'ha d'exposar el vídeo, assegura que va funcionar com a “pornògrafa” i que no es va sentir especialment “explotada” pel col·leccionista, ja que ella també “l'estava explotant”. La peça també posa a prova el voyeurisme de l'espectador.