Gests heroics

Pau Miró és un dramaturg que sovinteja el petit format, la proximitat. Els personatges que habitualment dibuixa són de matís que agraeix poder-los mirar de ben a prop, sentir-los respirar. Per això l'aposta de Xavier Albertí d'oferir-li la Sala Gran del TNC per a Victòria és un doble salt mortal. Miró manté una història amb petites heroïcitats durant el franquisme que pot evocar la gana i el fred de La plaça del diamant (TNC, 2006). Amb un repartiment estel·lar, Miró posa la seva particular lupa en una barberia al Raval, on sovintegen un falangista, una excantant del Paral·lel reciclada a costurera
i Victòria, una vídua del barber que mira la manera de sobreviure i aprendre a escoltar el seu cor. La dignitat fa massa temps que ha quedat arraconada al fons d'un armari.

La vaga dels tramvies del 1951 va ser un dels primers moments de rebel·lió de Barcelona: es van negar a pujar-hi quan el govern franquista va decidir incrementar el preu de 40 a 60 cèntims. Amb una mena d'activisme passiu, tothom va decidir fer els trajectes a peu i deixar el tramvia. Va ser el primer acte heroic de rebel·lia.
El personatge de Victòria (terrible paradoxa per a uns personatges que només proven de sobreviure) traça, al final, una petita heroïcitat personal, tan insignificant per al règim, però que sembra llavor. L'autor i director no pretén fer un cant èpic dels barcelonins del primer franquisme, sinó provar d'entendre les seves pors i la gana d'uns personatges que “estaven metabolitzant la derrota”. La dictadura encara dominaria l'Estat 25 anys més, prova de la feblesa d'aquella vaga dels tramvies.

La companyia va baixar a la Sala Gran fa poc més d'una setmana. En un dels primers assajos a sala, l'autor i director no para de pujar i baixar les escales de la platea. Proposa moviments dels personatges per als canvis d'escena i, tot seguit, debat amb l'il·luminador la forma com s'han d'il·luminar unes lletres i com projectar un rostre, que calla. Es proven els canvis d'escena i les mirades que hi ha d'haver entre els personatges, per traslladar aquella fragilitat a l'escena.

Pau Miró admet que la Sala Gran és un repte majúscul: “Potser no hi torno en quaranta anys”. Barcelona (TNC, 2013), de Pere Riera, també ambientada en les víctimes dels bombardejos italians del 1938 és una referència que impressiona.Va ser l'últim text de creació d'autor català, ja que el text de Narcís Comadira estrenat l'any passat, L'hort de les oliveres venia ser una reescriptura contemporània de L'hort dels cirerers de Txèkhov. Per ara, sembla que hi ha alguna productora que es vol mirar el resultat del muntatge per plantejar una segona temporada. Sí que ja ha tingut demandes del text del teatre italià, on Miró és estrenat amb veneració.

Barcelona, de fet, va fer una segona temporada (ja pactada) al Teatre Goya. En totes dues produccions repeteix Emma Vilarasau de protagonista. Ara interpreta Victòria, una dona enamorada del seu marit mort que anirà descobrint (com a La rosa tatuada de Tennesse Williams) que l'home tenia més d'un secret inconfessable. Miró accepta el risc i es diu molt ben acompanyat amb un equip que li permet disfrutar de l'experiència. I un repartiment de luxe. A més de Vilarasau, Joan Anguera, Mercè Arànega, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas, Nil Cardoner i Mar Ulldemolins. Miró, més habituat a un repartiment més jove, s'ha sorprès gratament perquè tots “són molt respectuosos amb la proposta: la viuen i la defensen”.

L'espai també amaga alguna sorpresa per a l'espectador. De fet, l'acció s'emmarca en una barberia (amb tots els detalls realistes possibles, que fan flaire del Floïd que esquitxa el text) amb una escena molt apaïsada. L'escenografia de Max Glaenzel, però, té algun efecte, té una “estètica més alemanya, que va més enllà del naturalisme” aparent.

A escena, amb la paciència d'un assaig, es van repetint els quadres per condensar bé la intenció dels personatges i deixar rastres en els canvis d'escena que mantinguin l'atenció de l'espectador, el petit heroi anònim que tothom vol captivar.