Volem crear l'observatori de les arts visuals per estar atents a les polítiques culturals
Cèlia del Diego (Tarragona, 1974) és la nova presidenta de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA). Arriba a l'entrevista acompanyada de Joana Hurtado (Barcelona, 1979), la vicepresidenta. Però és que en la xerrada també hi haurien pogut participar Oriol Fontdevila, Anna Capella, Laura Benítez, Miquel-Àngel Codes, David G. Torres i Rosa Lleó, els altres membres de la junta. Són un equip i volen treballar en equip, sense tenir en compte les jerarquies que fixen els estatuts de l'entitat, ni tan sols en relació amb als socis, als quals volen implicar en les seves comissions de treball per fer una feina veritablement horitzontal.
Juntes esbossen intencions del seu programa que, entre altres punts, inclou canvis en els premis ACCA (gent d'altres perfils professionals podran dir la seva en la selecció dels candidats), la introducció del vot electrònic en les assemblees per donar veu a més gent i la incorporació d'alguns serveis de col·legi professional (per exemple, assessorament fiscal).
Els últims anys, l'ACCA ha guanyat molta visibilitat pública gràcies a la personalitat del president Joan Maria Minguet, que va saber ocupar el buit que va deixar l'Associació d'Artistes Visuals i es va convertir en el portaveu de bona part del sector, artístic i inclús cultural. Mantindreu aquesta posició?
Cèlia del Diego: Fins i tot ho volem institucionalitzar amb la creació de l'observatori de les arts visuals de Catalunya, un ens al qual es podran adreçar els socis i els no socis de l'ACCA. Estarem molt atents a tot el que succeeix en política cultural i estarem sempre preparats per reaccionar. Volem que la veu de l'ACCA sigui escoltada i estigui al centre de la presa de decisions de les polítiques culturals.
Joana Hurtado: L'ACCA ha de ser més porosa, ens hem d'obrir molt més a socis que no vénen de la crítica d'art estricta, cosa que ja s'està fent. I és lògic perquè avui la crítica s'ha expandit en múltiples formats, com ara el comissariat o la gestió cultural. També anirem a buscar altres associacions i col·lectius, per exemple de crítics de cinema, de teatre... per fer coses plegats.
El sector està molt desenganyat amb les polítiques culturals. Com penseu intervenir-hi per redreçar el rumb?
C.D.: Hem treballat i hem consensuat plegats el pla integral de les arts visuals. Des de la Plataforma d'Arts Visuals [organisme que integra tots els agents: artistes, galeristes, crítics i gestors] hem comunicat al Departament de Cultura que, un cop definit, ara també volem participar en l'execució del pla. Estem pendents de reunir-nos amb els nous responsables del departament; ens han dit que ens convocaran en breu. No entendríem que no arribés a bon port ni tampoc que a partir d'ara es fes alguna cosa fora de les prioritats que fixa aquest document. Estem cansats que ens consultin i que, finalment, una persona prengui decisions que ho trastornen tot.
J.H.: Sentir-te escoltat està molt bé, però nosaltres també volem ser influents en la presa de decisions. És alarmant que en aquest país tot depengui tant del partidisme polític. La cultura contínuament ha de començar de zero. I així les coses és molt difícil que funcionin bé. És clar que tot plegat té a veure amb els programes culturals dels partits, que són depriments.
Preocupa una vegada més el futur de l'Arts Santa Mònica?
C.D.: Hi ha preocupació en general perquè no es deixin desenvolupar els projectes fins al final. Santa Mònica és un cas paradigmàtic amb les seves múltiples reconversions, sí, però els últims temps n'hem patit d'altres. Veurem què passa. Saps què? Que estem cansats de parlar tot el dia de política cultural i no de cultura, de projectes!
La gestació de la Plataforma d'Arts Visuals és l'instrument de més força que ha tingut mai el sector? Tenint en compte la baixa capacitat que ha tingut fins ara per mobilitzar-se.
C.D.: A l'administració l'ha sorprès que de cop i volta el sector estigui junt. Estaven acostumats que cadascú lluités per les seves coses. Els ha descol·locat una mica veure que ara sí que anem tots a l'una. No és que el sector no sàpiga mobilitzar-se, el problema és que està tan tocat que li costa trobar els seus marges de reacció.
