Escac i mat a la reina

Maria Estuard és una de les peces cabdals del teatre romàntic perquè sap equilibrar el racionalisme imperant dels impulsors de la revolució i l'enciclopèdia francesa del 1800 amb la recuperació dels personatges tràgics, emocionals, com aquella Maria Estuard que va anteposar l'amor a la seva responsabilitat amb la corona escocesa. Míriam Alamany és aquella Isabel I pragmàtica i desconfiada. Sílvia Bel, la Maria Estuard que confia en la redempció catòlica. Sergi Belbel ha acceptat el repte de debutar en el repertori romàntic alemany amb les dues actrius (i també Carles Martínez) de Vells temps, de Harold Pinter (Sala Beckett, 2014).

Va ser el 1990 que Anna Lizaran interpretava el personatge de Maria Estuard davant de Maife Gil, com a reina Isabel I al Lliure de Gràcia. Era una posada en escena ambiciosa del primer Lliure, amb un repartiment que superava els actors habituals de la companyia. A partir de demà (i fins al 5 de juny), el text romàntic, carregat de lirisme i d'una notable intensitat emocional, de Friedrich von Schiller, tornarà a ressonar al Lliure de Gràcia. En aquella versió, hi apareixia un jove Àlex Casanovas (Mortimer) que ara torna a la nova producció però en un altre paper adult, el comte de Leicester, que manté la seva capacitat de “supervivent” polític, diu l'actor.

L'actual posada en escena, amb adaptació i direcció de Sergi Belbel, ha condensat la peça a més de la meitat de l'original (ara dura només dues hores seguides) mantenint només els personatges de la trama principal. Per Belbel, és revelador el poder que van tenir aquestes dues dames al segle XVII i també que Schiller triï aquest duel per il·lustrar la seva aposta pel romanticisme en el teatre: tot i que des del teatre grec hi ha dones amb poder, sempre compten amb un contrapès masculí. En aquesta, la lluita és entre dues dones. I la resta de la cort es manté en un pla ambigu per no sortir-ne damnificada. Tots els personatges que apareixen en l'obra tenen legitimitat històrica, llevat de Mortimer. Per Belbel, aquest personatge és el que permet a Schiller evocar tot el romanticisme a dalt de l'escena.

És un personatge que s'enfronta a la mort, al desig... Per Belbel, el repte és condensar tot el drama sense renunciar a les metàfores i les imatges, ni al “poder carmal de les paraules”. Schiller, com els romàntics alemanys del Sturm un drang (Tempesta i empenta), reivindica Shakespeare, que havia estat menystingut pels racionalistes. L'autor, però, se serveix dels pensaments de Montesquieu per travar un conflicte que es va produir molts anys abans que nasqués l'assagista polític.

La posada en escena manté un enfrontament en el vestuari: les dues reines llueixen roba d'època mentre que la resta de la cort vesteixen de manera actual. Carles Martínez és un intrigant assessor, influent i poderós, que avui la companyia identifica amb un Montoro de la política espanyola. Maria Estuard el prova de contradir, li qüestiona les seves raons, comenta l'actriu.

Sílvia Bel celebra interpretar un paper, d'extrema tragèdia, d'una peça política. De fet, ho relaciona amb els temps convulsos actuals perquè en el primer acte Maria Estuard, ja empresonada, denuncia la “judicialització de la política i la politització de la justícia”. Efectivament, Maria Estuard, més que examinar la seva consciència de dur la seva cosina a l'execució, el que valora constantment són els riscos a la corona que pot tenir aquesta acció violenta. Belbel només ha introduït dues frases de la biografia que Stefan Zweig va escriure sobre Maria Estuard, prou reveladores: “La reina Maria té menys por de la seva mort que Isabel de matar-la.” També inclou en el cinquè acte la frase que Maria va brodar en un mocador que donaria a la seva dida: “Al meu final, hi ha el principi.”